Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100