simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010