la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.
Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.
Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008
Presentació d'Antoni Fogué Moya.
Pròleg de D. Sam Abrams.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada