Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.




Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Traducció de Montserrat Abelló.

Pròleg de Marta Pessarrodona.