tot dorm. La terra, el cel,
reposen en un somni d'agonia,
lo somni de l'hivern.
Com altres nits no canta, entre les heures
que escalen la paret,
l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,
i les heures també.
La lluna vigilant, la lluna sola,
parant-se enmig del cel,
me guaita fit a fit; i amb ses mirades,
serenes i esplendents,
Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;
però jo sé igualment
que, encara que poguessis, no voldries
deixar d'haver sofert lo que has sofert.
Apel·les Mestres, dins
Poesia de la Renaixença. 1994
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada