Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.
Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.
Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.
Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar
llençant totes a la una
les àncores a la mar.
En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.
Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.
I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana
fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.
I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.
¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?
Joan Alcover. Poesies completes, 1948
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada