Que cada llibre mengi, primer llet, després purés i més tard aliments sòlids, que creixi i aleni amb bells pulmons de síl·labes, que camini ...

Q ui traduirà els versos del meu territori? Qui desxifrarà les paraules incrustades als terrossos? Plorava l'aixada de ferro quan la gua...

Els semideus s'amaguen dins els nostres timpans perquè no els vegem. Només si cavem cap al cosmos podrem percebre la tremolor que els pr...

S'han cremat les salives del mercuri. Tremolen les cendres en ser vistes. Ràbia entre els que trepitgen el que vaig ser. No remugueu tan...

Enllumena l'anvers de la pedra, la part interior de la closca, la semiesfera oculta de l'ull. Desentenebra tot allò que té massa i o...

L'abisme em reconeix. Els meus extrems el reconeixen. Als marges del jo hi guardo els amants prohibits i la força imantada que m'hi ...

L'ungla surt de la carn. La galta es desenganxa de la cara. No hi haurà descans per als que prohibeixin l'alliberació de les membran...

El residu de l'instant sedimenta l'enyor en capes suportables. Parlo del nanosegon en què la necessitat t'apunta amb la mirada i...

Ha aterrat un colibrí al pensament Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions. Jo voldria ser fusta d'altar o cera calenta. Però seré oce...

Jo soc la filla de la poeta, jo soc la germana de la poeta, jo soc la mare de la poeta, jo soc l'àvia de la poeta, i la besàvia, i la re...

Refusà mostrar els cent mil negatius que tenia amagats. Poques de les imatges van ser positivades. No sentia la necessitat de dir qui era, q...

Aquesta mirada no és la meva. Els meus ulls viuen a quilòmetres, observant en silenci la remor d'unes herbes. Anna Gual. L'ésser sol...

És evident que una persona que escriu sempre és un ocell. O coneixes alguna persona que escrigui i que, al mateix temps, no voli? Anna Gual....

Vam créixer tot ajuntant partícules en descomposició. Ara entrellacem les extremitats per formar un ser múltiple. Des del microscopi veig co...

Inclinada a l'ampit de les gestacions, seré l'ocell de sang calenta que alça el vol amb ventre inflat quan la nit es trenca en dues ...

No passa res, no passa res. Els camins no porten enlloc però no és greu, tampoc en sabem res del desert i bé que hi anem i el fotografiem i ...

Aterrats per saber dir el goig, per ser vençuts per la joia del grèvol que neix al camall dels éssers extingits. Vam beure'ns el paisatg...

El vincle del tendó crida que el compadeixin. S'esforça a fer-se mortal. Gruny i maldiu allò que l'escanya. La coixesa de la redempc...

La membrana cel·lular delimita l'ameba que et fa tenir un jo definit: una identitat individual construïda amb una frontera permeable qu...

La llibreta s'omple de branques que surten dels marges. En un dels papers s'hi entreveu un petit arbust. Si la naturalesa m'expl...