Entre les mans la vida s'arrecera, estampa a l'aire un gest obert de cossos que s'enllaçen, la dansa que batega al ritme de les ...

El febrer silenciós ha aturat l'alzinar en un verd fosc olivaci i el sotabosc, catatònic i esclarissat, no gosa ni tan sols arrecerar el...

                     A Marià Villangómez —Poetes, reconec els vostres mots —em digué. I era cert. —Tous pensaments arrecerats hi dormen—conc...

Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats, vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell. I recorde com era aquell poble on vai...

¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda sense estripar el paper que l'embolcalla? Del cor al cap hi ha sempre una ferida que s...