Tabriz és una ciutat universitària i els nois es treuen les arracades abans d'entrar a classe. Les noies han d'enganxar-se a les esp...

Jo era feta de prats verds i de cuques de llum. Però algun nen gran em va prendre el grill, la cigala i la lluerna que s...

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies que haurien pogut fer-me un gran poeta. Vaig esmerçar-hi alguna parauleta. Alguna cosa, sí, he viscu...

Hi ha un deix en les teves mans -mans de vehement poeta- del desig que he esmerçat a les boques de tants homes. Amb quins ulls de nina il·lu...

Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris». Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris. Places, voltes, porxos, fonts; con...

Soc un assoliment. Travessar el riu pel lloc exacte on no hi ha el pont. Les muntanyes no fan un horitzó sinó promeses joves i inexpertes, m...

I nosaltres, grans poetes, assumits en la líquida estirp d'aquest inconscient Naviglio que nodreix herois de quatre rals amb fornits fal...

Els ocells no són conscients del seu cant. Molts de poetes tampoc. Ponç Pons. El rastre blau de les formigues . 2014

Alexandria va ser la seua pàtria, en ella va nàixer i en ella va morir. Infància i joventut perdudes jauen dins la boira de Londres. La parl...

Jo soc la filla de la poeta, jo soc la germana de la poeta, jo soc la mare de la poeta, jo soc l'àvia de la poeta, i la besàvia, i la re...

Hölderlin combatent per la justícia amic dels déus Trakl la seva tardoral malenconia Rilke que crea Déu El desesperat Celan Li-Tai-Po que al...

Arriben. Arriben poemes durant aquest incert, sofert estiu. Sempre, cada matí n'escric un parell; jo, sorprès del seu i del meu naixemen...

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu com entra la primavera de sang verda. Preparo el meu quadern per escriure una estona sobre aquest f...

Quin goig antic, déu meu, badar una magrana, despullar-la de vels i menjar-se gra a gra tot el sol de l'Egeu. Quin plaer fresc, amics, a...

 Per a alguns l'existència dels poetes (faig servir la paraula en un sentit ben ampli, el que va de Charlot al meu net) és un descans, c...

Cim que et perds en les boires del Pirineu, rosa mística oberta sota la Creu, himne de veus heroiques, perfum d'abril. El més gran dels ...

            Per a Josep Maria Sala Valldaura Molí del pont ─engranatges quiets, aigües d'oblit─. A la peanya hi creixen brancatges poder...

Escriure versos: una necessitat de l'esperit, improductiva, aleatòria, més aviat difícil, que exigeix temps, vida viscuda, dosis d'a...

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats, no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs van apagant-se en l'aire tebi, sense agror. ...

Deia el poeta que els adeus eren mans esteses cap al mar, vers els barcos que fugien amb les cobertes carregades, cap allà on les ones lluïe...