L'abisme em reconeix. Els meus extrems el reconeixen. Als marges del jo hi guardo els amants prohibits i la força imantada que m'hi ...

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals, del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres. Inauguren les llums an...

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire. Tot viu i alena com al paradís. Als gotims que lilegen, en tot l'ample, s'...

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd el sentit de la basarda, dansa un cos el rastre d'unes ones que el mar ens va rendir. Com...

Més comprendràs com més els mots t'apropin a la vora del riu de tu mateix i sense por t'encaris amb la teva fluent realitat.        ...

Et diré com series als quinze anys. Més alta i més esvelta, els ulls més clars, sense aquest aire absent, el front més ample. Podries camina...

Para't sota aquests arbres i mira com els mou la brisa: la bella trama mòbil de les fulles. Deixa que la remor ho canti. Si no, ¿quines ...

Divina és la persona — tot ho és — també ho és l'ànima Com hi pot haver immortalitat sinó a través de la mortalitat? Com poden ...

Poesia. En lloc d'enfosquir la realitat, il·luminar l'invisible. Ponç Pons. El rastre blau de les formigues.  2014 Il. de la c...

Cau lentament i mansueta sobre l'asfalt polsós enxarolant-lo Per la vorera, els ocres de les verdes despulles encatifen el nostre c...

No sé el perquè. El quan ni el com. Però veurem un dia altres realitats. I, mentre, (de tant en tant): el sobreviure. Pep Lladó, ...