Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Maternitat

D'un fil d'aranya invisible
com l'amor que apropa els astres
penja una estrella minúscula.

A dalt, el bressol de claredats
s'ha quedat buit,
mentre de l'úter matern naix
un plany de cristalls romputs.

De: Remor alè




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

L'univers com un pou sense parets

Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet  un manyoc
de plomes,  tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla  l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec  que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si  el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit  d'aquesta rotunda
vacuïtat.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015