Somio amb les parpelles plenes de funàmbuls

Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano.

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

Zülpicher Platz

                aquesta és la nit que les llunes es giren

                              Anna DODAS

Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els  braços plagats d'estrelles grogues.

Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau

Gran ballarina

Tinc l'ànima del ferro
clavada al ritme dels peus.

Salva'm, Gargallo!
Descús el fil de plata
d'entre les meves cames.
Fes-me dansar en la fosca i freda nit del gris.

Sílvia Bel Fransi. Fila índia enfora. 2012

Pròleg de Vinyet Panyella.

Amb músiques i vídeo en QR.
Músiques de la pianista Clara Peya
i la col·laboració de la cantant Sílvia Comes.
Il·lustracions d'Alicia Billon.

La dansa dels versos

Per fer un poema
necessito un vers
que sigui el primer,
que tingui el seu què,
que imposi el seu ritme
als versos següents
per tal que junts ballin,
sense perdre peu,
ja sigui un bolero,
ja sigui claqué.

Marc Granell. La dansa dels versos. 2009

Il·lustracions de Xan López Domínguez.

La flor de la tàpera

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.

Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià


a Facebook, publicat el 30.04.20

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!


一一一一一一一一一一一一一

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

L'ASSUMPTA D'AUTUN,

               al Museu Rolin.

El cor de la pedra vella
guarda una empremta d'ales:
Mites? Cultura? Roses,
pòsits de sang que esperen
enllà de les paraules.
Ritmes
de moviment en l'aigua
feliç, que el cant pressent
d'un somni
part dellà dels naufragis.
Sireneta del mar,
escuma cap a una alba!

Estàtues antigues



Josep Junyent i Rafart. Obra lírica, 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú

L'oratge

L'oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.



Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

Primaveral

Estim
estrany i curt
el xiscle agut
de la puput.
Conté l'essència
primaveral
del mascle a punt
de sementera.
Tot es reté
intermitent
al cant eixut
agut i curt
de la puput.
Tot es reprèn
senzill i pur
al ritme curt
eixut i agut
de la puput.

Núria Quíllez Casulleres,

dins, Les cinc branques, 1975

trobar el nou ritme

"Parlen les dones"

(Montserrat Abelló)

trobar el nou ritme
sense context
només això trobar només
al·ludir senzillament
aquell àtom
mil·lenari
de puresa


Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

Vistes al mar, 3 i 4

                III

Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.

                IV

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!



Víctor Català, dins, 

Les cinc branques : poesia femenina catalana. 1975

Edició d'Esteve Albert i Corp.

A remor bromera

La veig a la cabina,

la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,

la tarda s'escola a ritme

de mots que enriqueixen

l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.

Cada gest, un somriure.

Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada

a ritme de gestos

que esclaten a cada mot.

Fa vent.

Va fent.

Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007

Ritme

De pedra i de calç em farien
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.




Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007