Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

La mar

           Après de Maruja Sempere

En se que tingué cinc anys ben complits,
la portà sa mare a veure la fàbrica
de xarxes d'En Marc Lloret, rere el moll,
la més gran del poble, d'amples naus, llums altes.

La posaren sobre el teler d'enmig,
dempeus, tota tesa, els ulls molt oberts.
Les dones van fer rogle al seu voltant,
somrient, fent festa. Li diuen que cante.

Va cantar la cobla que aprengué de l'àvia
i deia Quién te puso Salvaora,
amb aquella nota d'aguantar difícil.

En se que acabà, entre la gatzara
del port i les dones, el món se li obrí
al davant dels ulls: descobrí el temps

i va començar a tindre records.



Gaspar Jaén. Del temps present. 1998