Aire

No invoco els espectres,
només vull deixar l'aire tacat de tendresa,
perquè demà s'enverinin
tots aquells que vinguin a respirar-lo.





David Escamilla. Les edats del fred. 2005

Pròleg: Joan Margarit

Epíleg: Jordi Gabarró

Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2005

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011

Flor de llessamí

Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.


David Escamilla. La casa del temps, 1993

Moment inicial

Cerco estones lentes d'aire antic,

tancades per rellotges sentinelles

i clavades a les parets com quadres.

No hi ha pressa; és diumenge,

i els avalots dels últims dies

han deixat pas al silenci.

Com quan teníem aquell televisor

en blanc i negre

i les veïnes de l'escala

pujaven al terrat a caçar núvols.

David Escamilla. La casa del temps, 1993