La portada d'un poemari bestseller

No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.

De: L'únic que em queda. Avalon

Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020

Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira

Lluny del país

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.


(Fragment)


Josep Pijoan, dins,

Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

Paradoxa

Dels errors

La nostra precarietat

ens fa refusar tot allò

que pot vestir d'incertesa

les inestables seguretats,

encara que sigui amb la guspira

d'una tímida presència.

I ho fem amb les mateixes armes

que patim, amb la mateixa força.

És el parany

de les víctimes i botxins.

Enrico Mora i Malo. Valerià Oblit, 1995

Rituals

Els rituals són la vida i la mort
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

Cap on va Catalunya?

“...la tensió creativa és la millor arma
per créixer col•lectivament...”

"...Cap a la mediocritat i la paralització
si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la,
només cal que assumim el nostre compromís
individual, que no ha de ser amb ningú més
que amb la societat, amb la suma
dels interessos dels qui viuen amb nosaltres
i que actuen, no només en funció dels seus
objectius particulars, sinó amb un sentit de
responsabilitat col•lectiva.
L’èxit serà no poder distingir
qui de tots ha guanyat la partida.
Costa creure que aprenguem a fer-ho
i tot plegat sona a bons desitjos
i utopia, però aquest article
no anava d’això?”


Mònica Terribas (Cap on va Catalunya : col•lapse, recursos, horitzó), Avui, 27.05.08

Els versos són predestinats

"Els versos són predestinats

-malgrat ser poesia-

no només a parlar a la gent molt de prop...

sinó a cercar el refugi més amagat i més segur,

on trobar l'ajuda davant les adversitats,

fins i tot aquelles que no gosem ni anomenar."

Jaroslav Seifert

Del discurs de la cerimònia de recollida

del premi Nobel de Literatura.

Desembre de 1984

Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus