Ens conduïres pels camins de la pau

Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.

La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.

La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.

I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.

                                 A la meva mare

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Seure en un pedrís

Seure en un pedrís, prefereixo,
a perdre la mirada en els escrits.
Contemplar i parar l'orella,
recuperar l'olfacte, el tacte
de l'ombra i el solei,
a mantenir forma de quatre
abocada a l'irreal teatre
que espurneja fluorescent.

Arengar els núvols, prefereixo,
a restar muda davant de l'immens;
colpir els matolls i el grèvol boix
a cops de rima i fullaraca,
inscrivint mots al mig de l'aire,
a prémer tecles endreçades
que no decanten mai de banda
i només són perquè els dits salten.

Anna Maluquer

Es troba en el llibre:

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed. P. 26

Edició de Montserrat Serra i Arenas.

Pròleg de la primera edició de Mercè Pomer.

El que hauria vist en un altre

EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.

De: Totes les esperes.

Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024

Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.

Poesia

La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Llevantada, fúria

Llevantada, fúria

gel, boira, flama.
Estats físics que mesuren
la textura de la força
que desfermen dues gotes
en formar-se dins i fora teu

un oceà.

De: Amarar la mare, amarar a la mare.

Sandra Blanch. Amarar. 2024

XXVIII Premi de Poesia Màrius Torres 2023.

S'enarbora

S'enarbora davant la imatge especular,
la dramatització d'abandonar la cura,
la resistència de la tensió travessada
per aquells que ja no hi són,
imatge indicible al centre del vitrall;
aquí i ara, l'ambivalència de la figura
que desentela un desig irresoluble:
l'evocació del perfum,
                                   reemplaçament i obertura.

De: Resignificació, V

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Primavera

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.

De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)

Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990

Un estiu a Calcuta

Què és aquesta beguda sinó
el sol d'abril, espremut
com una taronja al
meu got? Xarrupo
el foc, bec i torno
a beure, estic borratxa,
sí, però de l'or
dels sols. Quin noble
verí em corre ara per
les venes i m'omple
el cap d'un riure
pausat? Els meus neguits
dormiten. Les bombolletes dringuen
al got, com el somriure
nerviós d'una núvia, i venen a trobar-me
els llavis. Estimat, perdona
aquesta treva del
meu desig, l'entelament
de la memòria. Que
breu la durada de la meva
devoció, que breu
el teu regnat quan, amb
un got a la mà, bec, bec
i torno a beure aquest
suc dels sols d'abril.

Kamala Das. Parlo tres llengües, escric en dues, somio en una. 2023

Selecció, traducció i pròleg de Gemma Gorga.

Text en anglès i català; preliminars en català.

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Damunt de l'aigua

Damunt de l'aigua
un crit es desfigura:
pont d'esperança.

De: Primavera



Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams.

Filla

Et teníem en mans
sense poder-te amagar,
sens poder-te capir
altre cop dins la sang,

com una serp que torna
a recules al cau.
Eres, per anar en terra,
volva nostra fallada;
començaves de créixer
al fons de nostra entranya,
com la part de la lluna
que no veurem mai.

De: Dietari de l'alba. 

També es troba en el llibre:

Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà : Osseja-Llívia 28-30 de setembre de 2001 : literatura, societat frontera. 2004. P. 248-249

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Vacances

M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.

Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.

Laura López Granell. Coratge. 2020

La rosa de Sant Jordi

La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
             d'un temps,
                          d'un neguit,

d'un desig,
             d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
             i una veu més nostra,
                         d'estreta de mans
                                      i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.

Altres mans rebran
               el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!

                                                        1983

De: Punt final.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 548

Pròleg de Carles Duarte.

La cangura

La cangura passa
i traspassa.
Tu dius que hi vols anar,
a Sidney.
Jo dic que hi vull anar,
a Austràlia.
Però ningú no hi vol anar,
a noces.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

Maduixa

Fruita presonera
de parets de plàstic,
germina de somnis
de paper guillotinats.
Guaret de suor
i violència.

Quan el vermell culpable
corri pel mercat,
quan no existeixi amo ni estocada.
Quan la gleva de revolta
ens hagi saciat.
Aquell dia,
per un segon,
tornaré a tastar-la dolça.

Sara Cabrera Corbacho. Em serviran a trossos. 2024

Pròleg d'Irene Gómez Diéguez.

49è Premi Vila de Martorell 2024
Premis Categoria Oberta de Poesia

desintegra`t

desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre

i som mirall      d'escriure's sense perquè, sense per a qui

Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024

Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.

Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.

Oh ciutat poderosa

Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.

De: Tres inèdits (2011)

Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició a cura de: Montserrat Rodés.

Pròleg: Dolors Miquel.

Solitud viva

            Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
            Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
            Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
            Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
            Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
            Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.

Joana Raspall

De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 321

Pròleg de Carles Duarte.

Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Les onades

Les onades trencaven una a una
Jo estava sola amb l'arena i amb l'escuma
del mar que cantava sols per a mi.

 

As ondas quebravam uma a uma
Eu estava só com a areia e com a espuma
Do mar que cantava só para mim.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

Tritlleig de cascada

L'aigua s'estimba,

quina estampida
de cabelleres folles!



De: Aigua


Carles Mulet Grimalt. Naixement d'Islàndia.  2019

Premi Vicent Andrés Estellés  de Poesia dels XLVII Premis Octubre, l'any 2018.

Mediterrània

No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.

Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.

Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!

Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.

Teresa d'Arenys

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

hi ha alguna cosa imperialista

      «¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
          este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»

                                                                           CHUS PATO

hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món

en dir com es dirà     allò
l'acomodes a tu
el   doblegues   a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses

l'inabastable ens anihila

per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa

per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
                 salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
                 esglai i tara
del que encara
                        no

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Dictat d'abril

Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.

Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.

Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.

No deixis que l'amor s'aprimi!

                               Sant Jordi 2011

Josep Vallverdú. Argila. 2014

Pròleg d'Albert Turull.