Dos poemes

Natural
torrefacte
corrent
superior

Molinet de cafè.

Llebeig
migjorn
mestral
tramuntana

Molí de vent.

Joan Brossa

Es troba en el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.

Carme Guasch. Recull de poemes inèdits editats

amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral
Erato de Figueres. 

Figueres, 21 de març de 1999

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Les algues ajagudes a la platja

Les algues ajagudes a la platja,
després del temporal,
em porten el perfum de jorns llunyans,
de ribes resseguides sempre amb tu.
La lentitud del temps a favor nostre.
Els ulls robats pel mar eren netíssims
per mirar i veure:
la llum de la badia,
polsims de tramuntana,
la calma i els miratges.
Era perfecte el quadre
en què tu i jo pintàvem tots els somnis.
Ara que el temps no és pas aliat nostre
em resta un lleu dibuix
de tu rere la pluja
que cau suau i persistent al bosc.


Quima Jaume

De: Cinc autògrafs inèdits de Quima Jaume a cura de Rosa Ardid, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2019, núm 112, p. 15

Dimarts / verd de mar / amb verd de / lluna

Desembre fosc

estreny els punys

arbre tallat

pedra callada

floreix argent

la tramuntana.

Albert Ràfols Casamada, dins,

Les quatre estacions, 1996. 2a ed.

Ed.: Eulàlia Valeri

Il.:   Àngels Tomàs

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre

                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                   M. AURÈLIA CAPMANY

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Sonet VIII

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002

Absència del camí

Absència del camí de primavera.

Corba del riu que dalla sempre el vent.

Davalla l’olivar fins al torrent

I la torre al damunt s’està a l’espera.

L’aigua i la tramuntana han fet la creu

allà on era son hort. Ella hi venia.

La rossor del parral s’hi retorcia.

Ara és tot un sorral blanc com la neu.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

TERRA NOSTRA

    (Portada de la pel·lícula Elisabet)

Basta mirar el cel,
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.

Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.

Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.


De: Calaixera


Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal.

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

I tornaré a Girona

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.





Miquel Martí i Pol, dins,

La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries

... la bondat de l'espectacle del mar

i la planúria fa bona la gent; la tramuntana

l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència

d'aquestes condicions de la terra i els homes

fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.

p. 84

Manuel Brunet, dins,

Jaume Guillamet. L'Empordà dels escriptors, 2009

Arços i grèvol

Arços i grèvol,

oculta neu, prim aire

de tramuntana.

Hivern del mar: sol fràgil

damunt platges desertes.



XX

Salvador Espriu. Poesia. 2013

A cura d'Olívia Gassol.

Les gràcies de l'Empordà

La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble

i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus

ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora

ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça

de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,

toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la

pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de

triomfar per son lliure albir.

(Fragment)

Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà. 1994

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001