S'enarbora

S'enarbora davant la imatge especular,
la dramatització d'abandonar la cura,
la resistència de la tensió travessada
per aquells que ja no hi són,
imatge indicible al centre del vitrall;
aquí i ara, l'ambivalència de la figura
que desentela un desig irresoluble:
l'evocació del perfum,
                                   reemplaçament i obertura.

De: Resignificació, V

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Les set del matí

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta de Gibet Ramon.

Herbolari

La sàvia senyora Natura,
        amb amor, experiència i cura,
ofereix un munt d'herbes
que no asseguren el guariment
        però alleugereixen el patiment.




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018
Il.: Gibet Ramon

Cartes als Reis

Jo llegia les cartes als Reis,
dels infants d'una escola,
i amb els ulls entelats, no he pogut
acabar de llegir-me-les totes.

Quina viva confiança posaven
en els Reis, demanant,
barrejat amb joguines, que curin
la germana petita, o el pare,
o el dolor de genolls d'aquell avi
que no pot caminar...
Quant d'amor i d'esperança duien,
escrits per ells, els mots «salut» i «pau»!

Com es pot, des del Cel, desoir-los?
De tan pura i sincera, esborrona,
la tendresa de cor dels infants.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions de Lluïsa Cauhé.

Mots

Ves amb compte amb els mots,

fins i tot amb els miraculosos.

Amb els miraculosos fem tot el que podem,

de vegades s'eixamenen com insectes

i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bons com els dits.

Poden ser tan ferms com la pedra

en què plantes el cul.

Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.

Són coloms que plouen del sostre.

Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.

Són els arbres, les cames de l'estiu

i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.

Tinc tantes coses a dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però els mots no són prou precisos

i els erronis em besen.

De vegades volo com una àliga,

mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte

i ser amable amb ells.

Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.

Un cop trencats

són impossibles d'adobar.

Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 51

Traducció: Lluís Calvo i Guardiola