Vacances

M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.

Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.

És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.

Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.

Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015

De: Poemes d'estiu.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Viatge

Les vies del tren són a la llunyania,
   el dia és feixuc de veus que van parlant,
i encara que no passa un tren en tot el dia
   jo sento el seu xiulet que va xisclant.

No ha passat cap tren en tota la nit,
   malgrat que fa bona nit per dormir i somniar,
però veig les seves cendres que el cel han enrogit
   i sento la seva màquina que vinga fumejar.

Amb els amics que he fet, el meu cor es troba bé,
   i amb amics millors que no arribaré a trobar;
però no hi ha aquell tren que no agafaré,
   i tant me fa on ara pugui anar.

——————————————————

Travel

The railroad track is miles away,
   And the day is loud with voices speaking,
Yet there isn't a train goes by all day
   But I hear its whistle shrieking.

All night there isn't a train goes by,
   Though the night is still for sleep and dreaming,
But I see its cinders red on the sky,
   And hear its engine steaming.

My heart is warm with friends I make,
   And better friends I'll not be knowing;
Yet there isn't a train I wouldn't take,
   No matter where it's going.

Edna St. Vincent Millay. L'amor no ho és tot : antologia poètica. 2017

Selecció i traducció de l'anglès de Marcel Riera.

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.

Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21

Llegint per a tu

 per la meva filla, que fa que tot sigui "casa"


a la meva vida hi ha hagut algunes nits fantàstiques
festes allargassades esmunyint-me a la nevera l'endemà
murmuris, caminar de puntetes, riure tapant-me la boca
cims de penya-segat i tonades inoblidables i banys de tres
hores

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques
en llits i en sofàs, en diumenge, gandulejant
amb braços d'amics abraçant-me
i crispetes que espetegaven i la boca plena
mastegant tota la pel·lícula

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques

però seure aquí, mentre el sol es pon, llegint per a tu
quan assenyales una vaca i jo miro de fer muu
i ofegues el riure i jo hi torno només per tu

i cau la pluja i el seu so t'encalma 
i les parpelles se't comencen a tancar i lluites per evitar-ho

de totes les nits i les estrelles per on he caminat
de tot el ballar i totes les festes a on he anat

les millors nits de la meva vida
han estat llegint per tu


De Nobody told me, 2016



Hollie McNish, dins,

XXXIV Festival Intenacional de Poesia de Barcelona, 2018
Tr.: Jaume Subirana

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori

_________________________________________

Reading to you

for my daughter, who makes everywhere 'home'

I've had some beautiful nights in my life -
sleepovers sneaking downstairs to the fridge
tiptoes and whispers and silencing laughs
cliff tops and rave tunes and three-hour baths

some beautiful nights in my life
in beds and on couches, on Sundays, just lounging
friends' arms wrapped around me
and popcorn sounds, stuffed in mouth
crunching through films

some beautiful nights in my life

but sitting here, as the light fades, reading to you
as you point to a cow and I attempt at a moo
and you giggle and I do it again just for you

and the rain's pouring down and the sound makes you calm
and your eyelids start sinking and you battle them not to

of all of the nights and the stars I've walked through
of all of the dancing and parties I've been to

the best nights of my life
have been reading to you

Hollie McNish. Nobody told me, 2016

Poema d'un sol mot

Vesprada al bosc.
Entre branques, la llum
pinta clarianes d'un groc de febra.
Els amics busquen bolets on a mi
se'm revelen poemes
d'un únic mot: uns arbustos atàvics
de galzeran.



Per a Mercè Lloret i Enric Cerver;
Castell de Commarque,
Las Eisiás de Taiac, Aquitània



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

Impromptu

Quin ocell vull? –L'oreneta.
Quina flor? –El gladiol.
Quin color? –El que té el sol.
Quina veu? –La del poeta.
Quin amic? –El més fidel.
I quin escalf? –La pintura.
Què desitges? –Terra i cel.
Què esperes? –Viure segura
on tinc clavada la rel.




Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

A Miquel Martí i Pol

Company
que la vida observes
amb mirada encesa
dins d'un cos malalt.

Poeta
de paraula plena,
de la llum, de l'aire
i d'ocells volant.

Amic
de la nostra terra,
de l'amor que resta
en un món canviant.



Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; Il. Gustavo Roldán

Construint

Deu anys de lluita d'estudiants,

volem cinema en català ..

I fou així, tot fent camí ..

Pa amb tomàquet rialles per berenar,

les parets parlen per demà.

               ***

Amb el clatell escaldat,

construïm la llibertat.

              ***

Un bon propòsit, regar cireres vives,

i a l'estació, una amiga s'hi enfila.

              ***

Poeta de la vida, la calma et ressegueix,

petites coses, el teu més gran plaer.
 

             ***

Quan els poetes són tocats per la tramuntana

les cireres esdevenen carbassa.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

A Roser Bru i a tots els amics i familiars de Xile

Quins missatges frustrats
ens omplen els ulls.
Aterreix la por de tants
esbarzers.

Les punxes s'arrapen
a les mans, petits martiris;
flocs de llum - engrapades
mentides en cada floc lluent.

S'esllavissa l'espant
sense fi, i
les botes s'ensorren en
el llot de tants dies.

L'ordre, un desgavell; un caos
de malediccions, d'enveges.
Tants morts amb ulls
oberts que ens miren.

Però encara floreixen geranis i

hi ha ocells que volen a

mig aire!

Avui, onze de setembre,

sols la mar ens separa.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002. P. 194

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.
Dibuixos de Roser Bru.

Valentina nas de nap

Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar 
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.


Fragment.


Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003