Les tres paraules més estranyes

Quan pronuncio la paraula Futur
la primera síl·laba ja se'n va al passat.

Quan pronuncio la paraula Silenci
el destrueixo.

Quan pronuncio la paraula Res
creo una cosa que no te cabuda en cap inexistència.

Wisława Szymborska. Instant. 2018. P. 30-31

Traducció: Joanna Bielak.

Títol original: Chwila.

Text en català i polonès.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Obvietats

                         Demano perdó a les grans preguntes
                         per les petites respostes.
                                            Wisława Szymborska

ningú no li demana a un bell pit-roig
per què travessa el cel si sempre hi ha més cel
va dir quan varen preguntar-li per què escriu
si escriure és perseguir i la persecució no acaba
mai no s'esgota    no té final    tampoc consola

i va afegir
escric perquè amb el temps he descobert
que sols importa allò que cansa els dits

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Ball

Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,

mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,

mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,

mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.

mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,

mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,

mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,

mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,

mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.

sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.

No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:

un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Aportació a l'estadística

De cada cent éssers humans,

dels que ho saben tot millor,
n'hi ha cinquanta-dos;

d'insegurs de cada pas,
quasi tota la resta;

dels disposats a ajudar,
sempre que no impliqui temps,
fins i tot quaranta-nou;

dels que sempre són bons
perquè no saben fer cap altra cosa
quatre, bé, potser cinc;

disposats a admirar sense enveja,
divuit;

dels que viuen sempre atemorits
per algú o alguna cosa,
setanta-set;

amb el do de la felicitat,
uns vint i escaig, com a molt;

dels inofensius quan estan sols,
que es tornen salvatges en la multitud,
més de la meitat segur;

dels cruels
quan les circumstàncies els hi obliguen,
és millor no saber-ne 
ni el nombre aproximat;

els que aprenen de la lliçó
no són gaires més
que els que no la necessiten;

dels que de la vida no prenen més que objectes,
quaranta,
encara que m'agradaria estar equivocada;

d'encorbats, adolorits
i sense llanterna en la foscor,
vuitanta-tres
més tard o més d'hora;

de dignes de compassió,
noranta-nou;

de mortals,
cent de cent.
Un nombre que per ara no varia.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Vetllada literària

Musa, no ser boxador és com no ser res.
Ens has furtat la multitud eixordadora.
Dotze persones omplen la sala
i ja és hora que comencem.
N'ha vingut la meitat, perquè fa dia de pluja,
i la resta són parents. Musa.

A les dones els plau d'esvanir-se els vespres de tardor,
i ho faran, però solament al combat de boxa.
D'escenes dantesques, només n'hi ha allà.
I d'altres també, dignes del Paradís. Musa.

No ser boxador, ser poeta,
condemnada per tota la vida a un penible esgranament,
per manca de musculatura exhibir al món
una futura lectura escolar —tant de bo!—,
oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

Al primer rengle un vellet somia amb posat dolç
que la muller difunta s'alça de la tomba i li cou

un pastís de prunes.
Amb flama, doncs, però baixa: que no se'ns cremi el pastís,
comencem la lectura. Musa.

Del recull La sal (1962)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Aniversari

Hi ha tant de món alhora a tot arreu del món:
tantes morenes i morrenes, oceans i gavians,
bous i anous, cues d'ocell i estels amb cua...
Com m'ho faré per aplegar, per endreçar tot això?
Aquest bruc i aquest boc, tants aiguats i verats,
clavells i estornells, ¿on ho desaré tot plegat?
Pulsatil·les, goril·les, filons i refilets...
Gràcies, però em sembla que és, de molt, un xic massa.
Quin gerro trobaré per a aquests grèvols i núvols,
aquest prec, aquest zel, aquest fast i aquest bull?
On m'enduré aquest colibrí, on guardaré tant d'argent,
què en faré, em voleu dir, d'aquest zebú i aquesta zebra?
Un biòxid qualsevol ja és cosa de pes i de valor,
què direm, doncs, d'aquest pop, d'aquest centpeus!
Em puc imaginar el preu esborrat de les estrelles...
Gràcies, però el cert és que no ho crec meritar.
No us sap greu de regalar-me la posta i el sol?
Què n'ha de fer, de tot això, aquesta pobra mortal?
Soc aquí per un instant i només per un instant:
veuré encara el que vindrà i la resta tant se val.
No arribaré a discernir-ho tot plegat del no-res.
Perdré aquests pensaments en l'acuit del viatge.
La despesa més petita resulta gran en excés:
aquesta tija, aquest sol pètal, quant d'esforç!,
per a un sol cop en el món, del no res cap al no res,
i ell és sotil de tan perfecte i de tan fràgil superb.

del recull Un cas qualsevol. 1972

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Nota

La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;

ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;

diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;

cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.

És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;

i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;

i seguir una espurna amb la mirada;

i desconèixer incessantment
alguna cosa important.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Vermeer

Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día 
leche de la jarra al cuenco
no merecerá  el Mundo
el fin del mundo.

Wistlava Szymborska. Aquí. 2009

Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.

Text en castellà i polonès.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.

Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

La realitat demana

La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.

Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.

N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.

Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.

No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.

L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.

Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.

Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.

En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.



del recull Final i començament, 1993


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

La fira dels prodigis

Un prodigi banal:
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.

Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.

Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.

Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.

Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.

Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.

Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.

Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.

Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.

Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.

Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.

Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.



del recull Gent dalt del pont. 1986

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció de Josep M. de Sagarra

Tot

Tot,
Paraula impertinent i pomposa.
S'hauria d'escriure entre cometes.
Fingeix que no omet res,
que ho concentra, abraça, inclou i té.
Tanmateix, no deixa de ser
un simple retall d'un temporal de vent.




Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Una nena estira les estovalles

Porta un any en aquest món
i en aquest món no tot s'ha examinat
o posat sota control.

Ara estan a prova els objectes
que per si sols no poden moure's.

Fa falta que se'ls ajudi,
que se'ls mogui i empenyi,
que se'ls passi d'un lloc a un altre.

No tots ho volen, posem per cas l'aparador,
l'armari, les caparrudes parets, la taula.

Però les estovalles a la taula tossuda,
si s'agafen bé per les puntes,
ja s'animen a fer un viatge.

I a la taula tremolen amb il·lusió
els gots, els platets, la gerra amb la llet,
les culleretes, un bol.

Que interessant saber
quin moviment escolliran
quan trontollin sobre el cantell:
una passejada pel sostre?,
un vol contornejant el llum?,
un salt a l'ampit i d'allà a l'arbre?

El senyor Newton encara no hi té res a veure.
Que ho miri des del cel sacsejant els braços.

Aquest assaig s'ha de dur a terme.
I s'hi durà.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Quatre mots

-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

  -Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
  Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.