Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Estat d'emergència

ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom   aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç   la coda  el punt final

un plor creua parets  el passadís  tot l'hospital
però no hi ha manera  tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot  el voler néixer
les contraccions

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020

Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009

Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.

De Poemes de pau (fons).

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

El ciutadà desconegut

     (A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)

Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern: 
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.

W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Traducció: Marcel Riera
Pròleg: Àlex Susanna