D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.
D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna
a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma
a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers
De: Silenci
Simfonia d'haikús. 2024. P. 80
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
Pròleg de Carles Duarte.
Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.
En la fragua de la vida
Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.
Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013
Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981
Pròleg de Marta Pessarrodona.
Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.
Vicenç Llorca
De: Atles d'aigua. 1995
Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.
També es troba en el llibre:
Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023
Pròleg: Poesia, un cant a la vida, de Montserrat Rubinat.
Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.
Bibliografia creativa essencial.
Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.
Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005
Premi Benvingut Oliver 2004.
També es troba en el llibre:
Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
(Tannkas)
Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.
La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».
Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.
Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.
Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.
El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.
No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.
Carme Romia i Agustí
16 de novembre de 2017
Es troba en el llibre:
Versos per la llibertat. 2018
A les meves àvies
Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes
Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven
Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?
Guants i bufandes.
Sota els nassos vermells,
paraules blanques.
De: Hivern
Temps de haikus. 2022
Text: J.N. Santaeulàlia
Il·lustracions: Luciano Lozano
Diu l'escriptor
quan se'n va a dormir:
demà m'agradaria
trobar sota el coixí
una nova paraula
i poder-te-la dir.
De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.
Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.
Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.
34
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006.
Coralls que dansen
entre la profunda tela de la queixa,
que no cicatritza
perquè no té epiteli.
I les paraules n'arruguen els laments,
i la sal s'hi diposita,
i els fa encara més salabrosos.
Blanca Soler Codina. Paraules de mar. 2022
