Una abraçada,
bromes, una conversa,
jocs i somriures.
Cada cop que us retrobo,
el món és una festa.
De: Escenaris paral·lels.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
Les ones brunzents avancen
cap a la platja;
s'inflen i van a estavellar-se
contra la sorra.
Enormes i impetuoses
tornen sens treva,
fins que amb violència esclaten.
De què ens serveix?
Es ziehen die brausenden Wellen
wohl nach dem Strand;
sie schwellen und zerschellen
wohl auf dem Sand.
Sie kommen groß und kräftig,
ohn Unterlaß;
sie werden endlich heftig -
was hilft uns das?
De: Neue Gedichte = Nous poemes [1844]
Heinrich Heine. Lluny de la pàtria : antologia poètica. 2023
Tria i traducció de Feliu Formosa.
Pròleg de Jordi Jané.
Tabriz és una ciutat universitària
i els nois es treuen les arracades abans d'entrar a classe.
Les noies han d'enganxar-se a les espatlles un casc de
tela negra que els cobreix fins la forma dels pits. Parlen
de Forough i de Hedayat. S'acosta l'hivern, «el principi
de l'estació freda», i calculen els anys que els queda als
poetes menors per acabar de ser amassats per la fosca
Juma B. Barratxina. Un estany que vessa : (les anques del cansament). 2021
XLI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2021.
El carrer per on passeges els dubtes
no té neguits;
tampoc te'n treu els teus.
Parles, però, amb l'asfalt, els arbres
i les cadires que el petit bar té
a la vorera.
És bo tenir amics. En tens la certesa.
Glòria Calafell. Basaments catalogats. 2012
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011.
Pròleg de Pilar Campmany.
Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.
Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
Jardins. M'emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides, que s'allunya
sense retorn per l'aigua.
De: El caminant i el mur.
També es troba en el llibre:
Salvador Espriu. Poesia. 2013
A cura d'Olívia Gassol Bellet.
Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
palpar el cos
fins a la cicatriu.
amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.
fer-ne memòria. que ja
no dolga.
abril de 2024
per a Miren Agur Meabe
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pròleg de Marina Garcés.
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.
Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès.
My mother forbad us to walk backwards. That is how the dead walk, she would say. Where did she get this idea? Perhaps from a bad translation. The dead, after all, do not walk backwards but they do walk behind us. They have no lungs and cannot call out but would love for us to turn around. They are victims of love, many of them.
Xerrada breu sobre caminar cap enrere
La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D'on havia tret aquesta idea? Potser d'una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d'ells són víctimes de l'amor.
De: Short talks (2015 [1992])
Traducció de Núria Busquet Molist.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 130-131
O amor das cousas
mancaba como a voz
dun can ferido que
viña desde moi lonxe.
L'amor de les coses
feia mal com la veu
d'un gos ferit que
venia des de molt lluny.
De Muiñeira da Pinguela (inèdit)
Lupe Gómez
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 52-53
Traducció d'Eduard Velasco.
De l'altra banda
dels cubicles on vivim
els nostres cossos són xerrics de matalassos.
Les parets són paper fi per dir els insomnis
plorallosos que ens tenim a cada banda
dels cubicles amb dos mesos de fiança
en què vivim.
Maria Sevilla Paris. Plastilina. 2021
Epíleg de Maria Callís Cabrera.
Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.
De: Escenaris paral·lels. Connexió.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
Rierols daurats s'escolen tartera avall:
orografia del no-ésser.
Or o grafia: fer del plom, or,
-L'escriptura, pedra fiolosofal.
De: II. Fam
Mireia Ibáñez Cid. Esta negra mala herba. 2024
Postfaci: Míriam Cano.
Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano.
