Ondée fertile

Ondée fertile
lever avant l'astre
col embrumé
perle d'eau
la pluie s'est arrêtée
le calme s'invite
saisir l'instant
la musique du vent

 

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

Cançó nocturna

(Fulbe)

El cel s'enfosqueix
com un cotó fluix tenyit de cendres.
Dels núvols goteja llet fresca.
Udola la hiena, i el lleó,
senyor de la màgia, respon arrogant!
És bo, en aquesta hora plàcida,
xiuxiuejar a un amic de pell clara.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999. P. 48-49

Il·lustracions de Ramiro Fernàndez Saus.

Núvols

Les ovelles són núvols:
volen lluny quan dormim.
S'escapen dels teus somnis
quan descanses al llit.

De: Poemes rugents

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Ets l'aigua

Ets l'aigua que el sol evapora,
vapor dins dels núvols
corrent amb el vent.

Ets la pluja de veu melodiosa,
regalims d'aigua
als vidres del temps.

Ets la cortina d'aigua,
la tempesta, el tro
que no sempre vol emmudir.

Ets la neu glaçada
que cobreix la teulada
i la muntanya a l'hivern.

Ets el rierol que canta
polint les pedres
a l'hora del desglaç.

Ets l'aigua subterrània
que absorbeix la textura
porosa de la pell.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tempesta i mar

Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.

Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.

La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.

Assumpció Forcada

De: joia de les fulles altes, p. 34

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.

Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?

Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.

Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.

¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?

Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.

(Fragment)

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Matinada

El despertar pàl·lid
   d'un nou dia
trenca el silenci
   d'una nit d'hivern.
Els cims
    del Montnegre
es desvetllen
    entre núvols
    de pensaments
              irisats de llum.

Del llibre Verd. 2008

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Tan senzill com mirar i observar. Tot passejant. Paisatge de terra i mar.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.

—————————————

Le nom des nuages

Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.

De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Ésser pedra estàtica

Ésser pedra estàtica:
contemplar el pas de núvols
o aigües manses de llacuna
on es reflectiria la vida.

Però no soc arrel
sinó foc,
i cerco debades
dins la nit
el verb absolut.
 

Montserrat Abellò. Vida diària. 1963

Pròleg de Joan Oliver.

L'ocell i la pluja

Si cada gota caiguda del cel
fos una grana,
l'ocell cantaria de goig,
mes, ara, calla,
perquè els núvols ho deixen tot xop
i ell passa gana.

Jo voldria donar-li consol...
Com li diria
que cada gota que cau a l'hivern
serà una espiga?

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Anecdotari

Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.

Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.

Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023

Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València

Feliç

                              Uns wiegen lassen, wie
                           Aus schwakem Kahne der See.

                                                    HÖLDERLIN

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
             i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
            no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
            estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
            del record que fuig per un altre.

Feliç qui no mira enrera, on el passat,
            insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
            que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
             que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
            s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba, dins el llibre:

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg de Miquel Martí i Pol

Epíleg de J. V. Foix

Dibuix de la portada: Josep M. Subirachs

Guitarristes que intervenen en els recitals: Joan Garrobé i Xavier Coll

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Capvespre

—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?

—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

A partir de 8 anys

Traçat

Aquesta és una altra manera d'omplir
Entre la mà i l'espera
Entre el fang i el núvol
Entre callar i mentir

Els traços estan una mica inclinats
Sobre la línia de l'horitzó —caminant
Un poc per damunt —saltant
Un poc per sota —enfonsant-se

Com si realment anéssim a algun lloc
Quin mareig
Si t'hi fixes
Algú omplia el seu
Temps.

Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 81

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

I si l'aigua

I si l'aigua té plorera,
que plogui,
que jo he descarregat
milers de núvols.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquest matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

1938

————————————————————

Clouds

White over blue, the clouds through the sky these days
passing without the unease of an inner soul...

March mornings, when life seems to start again
and we return, untainted in the silence,

to the hope of the first day in the world!
The clouds make the sky deeper and more blue.

Water dreams! Around their indolence,
air crafts them into shapes almost by surprise,

an edge to azure. As effortless as the sound
of a flute from shepherd lips in the sunshine,

their shadows walk upon the captive waters
of rivers, lakes, and seas. And I, from the shore,

think as I see them pass, by what godly whim
do they make and unmake marvels so brief...

1938

Màrius Torres. Paralel rivers : selected poems 1935-1942. 2020

Text bilingüe català i anglès.

Chosen and translated by D. Sam Abrams

Fotografies: Màrius Torres Collection / Universitat de Lleida