Bibliopoètiques

poesia i biblioteques

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres vells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres vells. Mostrar tots els missatges

27 de març 2026

Manuscrit inèdit

Escoltar
el Trio en do menor per a corda en dos temps
inacabat i inèdit, perdut en algun arxiu de llibres vells
o en algun museu envoltat de magnoliers,
una música mozartiana, bellíssima, perfecta
com un vol d'alosa, forta i fràgil, etèria,
però també maçònica i misteriosa,
l'arquet sobre les cordes dels violins i el violoncel
i nosaltres intentant
seguir els compassos sobre el paper pautat,
(les notes -insondables- se'ns escapaven de les mans)
l'allegro i l'andante cantabile, dos moviments
i després el silenci.
Fins aquí la partitura, intacta, inacabada.
Mentre el sol envermellia els vidres
i s'encenia la lluna a les finestres del capvespre,
Mozart s'enduia a la tomba el secret
del tercer temps.


                         Aquest manuscrit fou trobat a l'arxiu
                              del museu de Vilanova i la Geltrú





A TRAVÉS DE LA MÚSICA




De: L'estoig del violí (2008)


Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 27

Pròleg de Rosa Font Massot.
Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

28 d’octubre 2018

Els vells llibres

Al darrer prestatge
   d'una llibreria
hi havia dos llibres
   que ningú llegia;
només una aranya
   els feia visita,
molt respectuosa
   amb la lletra escrita.
El volum més gros,
   de coberta blava,
d'un tal abandó
   sovint rondinava:
—Tantes coses bones
   que jo explicaria!
Tantes veritats!
   tanta fantasia!
L'altre li va dir:
   ―Els llibres fem nosa;
ara la gent té
   una estranya cosa
que parla, que canta,
   prement un botó.
Ja no ens necessiten.
   ―S'ho pensen, que no!
No trigarem gaire
   a tenir-ne prova.
Mai no els bastarà
   cap màquina nova;
mirar més enllà 
   sempre els farà falta.
I si un dia arriben
   a la part més alta
de la llibreria
   on nosaltres som,
admirats, creuran 
   descobrir un nou món!

Tenia raó...
   o bé, no en tenia?
Potser ho sap l'aranya
   que hi va cada dia.



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta