Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976

In memoriam

Avui ha mort Philip Larkin
-avui ens ho diuen els diaris.
Al seu país, a la ciutat
on treballà
i d'on gairebé no es mogué mai.
Bibliotecari, va anar a la feina,
com tothom, unes hores cada dia,
i després se'n tornava a casa, caminant,
per a sopar i reposar
i distreure's una mica,
també com tothom.
A més, de tant en tant
escrivia; escrigué quelle cose
che han nome poesia...
Així l'hem conegut, uns quants.
Si no, hauria estat
un qualsevol Mr. Bleaney,
com el dels seus poemes.



(Aquesta inapreciable diferència, tanmateix,
és el que més agradava als seus lectors).


2.XII.1985

Àlex Susanna. Palau d'hivern. 1987