Somio amb les parpelles plenes de funàmbuls

Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano.

Variación sobre Bach-Siloti

Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.

Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.

Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.

Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.

Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.

Andrés Sánchez Robayna

Es troba en el llibre:

Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012

Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.

Ulls de peix

El que somia un peix ho veu tothom:
dorm amb els ulls oberts, sense llençols.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

Clapers de son

Plou defora dels clapers
on s'oculta la paüra
i sents com l'aigua es detura
pels ampits i cau, res més.
Dura la son dels carrers
si no hi negregen falcies
que escapcin l'aire. Somies
bassiots d'asfalt als peus
i fas la mitja i t'ajeus
mentre mires ploure els dies.

Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023

VIII Premi Miquel Bauçà de 2023

Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

Allà on s'acaba el bosc

   Allà on s'acaba el bosc
      i comença el cel,
ha pres un sentiment estrany
             en arrels
  que creixen massís avall.

   Allà on s'acaba el bosc
       i comença el cel,
  és l'indret on et penso,
         on somio
         i on mai
            mai
     no et necessito.

Laura Martín Ortiz. D'aquest breu somni. 2021

Pròleg de Lluís Calvo

Premis literaris Ciutat d'Elx 2021. Premi Festa d'Elx

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Vetllada literària

Musa, no ser boxador és com no ser res.
Ens has furtat la multitud eixordadora.
Dotze persones omplen la sala
i ja és hora que comencem.
N'ha vingut la meitat, perquè fa dia de pluja,
i la resta són parents. Musa.

A les dones els plau d'esvanir-se els vespres de tardor,
i ho faran, però solament al combat de boxa.
D'escenes dantesques, només n'hi ha allà.
I d'altres també, dignes del Paradís. Musa.

No ser boxador, ser poeta,
condemnada per tota la vida a un penible esgranament,
per manca de musculatura exhibir al món
una futura lectura escolar —tant de bo!—,
oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

Al primer rengle un vellet somia amb posat dolç
que la muller difunta s'alça de la tomba i li cou

un pastís de prunes.
Amb flama, doncs, però baixa: que no se'ns cremi el pastís,
comencem la lectura. Musa.

Del recull La sal (1962)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 

Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute

No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.

Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.

Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

   
                                               (Charenton, 2004)

Chus Pato. 2020

Il·lustracions: Alba Rivadulla.

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Animulae

Sovint somio els fills que no he tingut
i em prenen per la mà fins a les portes
d'un laberint perdut de fulles mortes
i brollador estroncat. Un xiscle mut,
un plor enteranyinat de vies tortes,
    ens mena al cau d'un déu que juga a fet,
a cavall fort, a la gallina cega.
Sóc jo qui para, el pare que renega
i es nega en un estany d'amor quiet,
els ulls esbalaïts i el cor distret.



Francesc J. Gómez. A l'enforcall, 2019
XVII Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

La xarxa

Somiava un món tan foll
que un ratolí m'ajudava
a navegar per la taula:

soc mariner de pantalla,
l'ordinador és el moll,
i els ulls
            fan de fars del viatge.




Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. 2002

Il·lustracions: Carme Julià

Comiat

S'acaben els versos,
se'm tanquen els ulls
i m'obrin la boca
badalls com a punys.
Em llave les dents,
em lleve el barnús,
em pose el pijama
i apague el llum.
Hui somiaré en vers,
això ho sé segur!



Teresa Broseta. Poesia de nit i de dia, 2018
Il.: Lirios Bou

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

La Marta somia

La Marta, que és molt trempada,
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!



Alumnes del CEIP Silvestre
                  Santaló, de Salt.  




El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

Les gavines i el temps

                                                    a Marguerite Duras, i.m.



somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: jo vaig ser bella.
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat,

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d'un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.




Anna Montero, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999