Llegir

Fa un dia rúfol, avui.

La petita es neguiteja,
es belluga, es remou,
massa hores engabiada.
«Juga un xic», li diu el pare.

Se'n va cap a la cuineta
sense ni mica de ganes
de fer sopes per a la nina,
i encara menys de banyar-la.

Tombada sobre l'estora
amb la pluja per companya,
entre un escampall de llibres,
tria aquell que més li agrada.

Treu de sobte el caparró
per preguntar-li a la mare
si llegir també és un joc.
Què li diríeu, canalla?

Surts a jugar?. 2018

Text de Núria Freixa Domènech.

Il·lustracions de Sofía Lana Martín.

Pròleg d'Isabel Ortega Rion.

Tot allò que puc fer

Tot allò que puc fer amb imatgesᅳ

Mira, he sortit.
He sortit: amb imatges.

Amb paraules m'has demanat que em quedi.
No m'he quedat, he sortit.
He fet passar un corrent per entre les paraules.

Ja no soc dins.
Tu no hauries de ser dins.
Què ens hi queda, dins?

Fora, enllà
un enllà sempre més enllà

travessem-lo

16

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

La simbologia

Qui traduirà els versos
del meu territori?

Qui desxifrarà
les paraules incrustades
als terrossos?

Plorava l'aixada de ferro
quan la guardaven a la paret
i plorava el remolc
en acabar-se la verema.

Hi haurà algú que enregistri
la música de les branques
quan el vent esclata a mitjanit
i les exalta?

Arribarà el dia que algú s'adoni
de les danses ocultes
de les arrels vigoroses
que s'allarguen pel subsol?

Al dit hi tinc una cicatriu
de dos centímetres
de quan, amb vuit anys,
collia raïm amb l'avi.

Aquella sang pintava els gotims,
i així els meus sanglots,
les meves mans tremoloses,
la meva diminuta mala sort
odiaven el moment,
odiaven les tisores,
però ell, serè,
amansia el desconsol
tot prement el tall
amb un pàmpol.

Qui sabrà mai que això ha passat
si l'avi ja és mort i la ferida, tancada?

Potser aquella soca ho recorda.

Potser en aquell punt concret del paisatge
hi han nascut dues males herbes
- una de gran i una de petita -
que ara s'entrellacen.

Anna Gual

Es troba al llibret:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món

⇓

L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde

De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.

Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.

Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?

Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.

Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.

¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?

Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.

(Fragment)

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Obvietats

                         Demano perdó a les grans preguntes
                         per les petites respostes.
                                            Wisława Szymborska

ningú no li demana a un bell pit-roig
per què travessa el cel si sempre hi ha més cel
va dir quan varen preguntar-li per què escriu
si escriure és perseguir i la persecució no acaba
mai no s'esgota    no té final    tampoc consola

i va afegir
escric perquè amb el temps he descobert
que sols importa allò que cansa els dits

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Una espurna col·lapsa el cel

    IN MEMORIAM*

               I

Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,

¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?

(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)

*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.

Nora Albert

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Les ones brunzents

Les ones brunzents avancen
cap a la platja;
s'inflen i van a estavellar-se
contra la sorra.

Enormes i impetuoses
tornen sens treva,
fins que amb violència esclaten.
De què ens serveix?

Es ziehen die brausenden Wellen
wohl nach dem Strand;
sie schwellen und zerschellen
wohl auf dem Sand.

Sie kommen groß und kräftig,
ohn Unterlaß;
sie werden endlich heftig -
was hilft uns das?

De: Neue Gedichte = Nous poemes [1844]

Heinrich Heine. Lluny de la pàtria : antologia poètica. 2023

Tria i traducció de Feliu Formosa.

Pròleg de Jordi Jané.

Memòria

Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?

De: Primera causa. Consagració

Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021

Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.

El que hauria vist en un altre

EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.

De: Totes les esperes.

Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024

Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

hi ha alguna cosa imperialista

      «¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
          este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»

                                                                           CHUS PATO

hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món

en dir com es dirà     allò
l'acomodes a tu
el   doblegues   a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses

l'inabastable ens anihila

per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa

per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
                 salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
                 esglai i tara
del que encara
                        no

De: #intermitències

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

Epíleg de Lola Nieto.

Marques d'humitat

Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la crítica de poesia catalana 2016

Aigua de pou

El cant d'un gall
retrona al fons d'un pou
emblanquinat.

La terra roja
en zel de primavera.
Marges d'espàrrecs.

Entre els bancals
el vespre té cançons
de corriola.

La corriola

desitja de les mans
el goig de l'aigua.

Aigua de pou
i un home que agraeix
la sort del dia.

Quants homes breus
admiraran el tronc
d'una olivera?

Cocons de mar
o el tronc d'una olivera:
un sol silenci.

Quan el pou calla,
només les sargantanes
vetllen la tarda.

                Per als meus pares

                     Eivissa, 2001

De: La casa sota la lluna.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007.

A la vida

                                              A l'Arnau Pons

En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Les campanes de Palau

Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?
La volada, cel amunt,
qui l'ajunta i la dispersa?

Per què es mou el gira-sol?
Qui teixia la pinassa?
Buguenvíl·lea i gessamí,
per què mesclen flors i rama?

Manllevava els seus colors
a l'eruga la cardina?
I la serp del xuclamel,
per què lliga la bardissa?

La rosada, com s'adorm
en un clot de campaneta?
Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?

De: Infants i jocs

Tomàs Garcés. Vers i prosa. 1981

Il·lustracions de Carme Garcés.

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.

—————————————

Le nom des nuages

Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.

De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Per què?

La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?

El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?

Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?

De Paradís (1931)

Tomàs Garcés

També es troba al llibre:

Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021

Selecció i pròleg de Josep Pedrals.