Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!

De #en vol lleuger

Miquel Bezares. Mal pas. 2020

Solitud viva

            Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
            Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
            Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
            Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
            Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
            Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.

Joana Raspall

De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 321

Pròleg de Carles Duarte.

El sentit del creixement

Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
i arrels
i orelles
i dones,

que han après a créixer
endins.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Nota

La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;

ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;

diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;

cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.

És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;

i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;

i seguir una espurna amb la mirada;

i desconèixer incessantment
alguna cosa important.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?

Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;

potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;

duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,

o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,

fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Podries. 2017

Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.

Anna Cortils Munné, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El llibre

Un dia vaig escriure un llibre
i hi vaig posar en cada ratlla molt d'amor
i de dolor,
tal com són escrits tots els llibres
que els ha pensat aquell que estima
i no un impostor.
Els llibres, de vegades agraden,
i fan sentir i fan pensar i t'acompanyen,
i altres vegades no.
Hi ha qui diu que aquell en especial
li ha il·luminat la vida, i un altre
li ha dat foscor.
També hi ha el que no diu res,
perquè no sap o no vol o no pot llegir,
o per rancor.
Jo vaig rebre una carta d'un senyor
desconegut, que em va semblar
un home religiós,
i, acompanyant la carta, em retornava
el llibre; deia que el rebutjava
com a lector,
que era groller i que era indigne
i que contaminava, com un verí,
el seu redós.
Vet aquí, em vaig dir, com és el rostre,
i com és el cor –acer i gel–
del ver inquisidor.



Isabel-Clara Simó.  El conjur. 2009

Espill

Parla'm com qui parla amb el mar,
així, pausadament viva i assedegada,
abstreta amb els parpells endins de tu mateix,
sigil·losa i nua com la renglera d'àlbers
de la plaça solitària.

                                          Parla'm,
parla'm com qui escolta el pas del temps,
amb paraules d'aigua amerant-me els llavis,
amb la nit que s'atansa cremant-me l'esguard
i l'ombra afigurada d'un món que sé desassossegat i desolat.
És la tarda peregrina el teu semblant,
és l'escull dels instants viscuts el teu recer,
és el brocall del capvespre furtiu la teua silent espera,
és l'onatge del teu cos l'íntim celatge de la terra i l'encara,
els teus ulls, transmutacions on mor la mort,
reflexos on s'afiguren els rostres dels anys
i els camps esbatanats i altius de l'hivern i el dolor.

Parla'm com qui parla amb els dies,
arbreda de les hores i els deserts, mirall
d'aigües i desitjos on ja tot s'esdevé més humà,
més intransferible i insubornable,
pell on es deroga l'amarga compareixença
de tota cosa encara no dita ni viscuda,
cos on respira el vestigi i els dubtes del meu alé
encara encenall, encara foc, encara jaç, encara drap gebrat,
resposta dalmada on sento els signes sotjats
des d'on contemplem les pedres habitades amb voluntat d'àmbits,
els llums encesos de la plaça, les escorrialles
dels homes, el cel ofegat per l'ofici inútil de les cendres.

Parla'm,
              parla'm com qui parla amb el mar i la nit,
tendra riba des d'on em sé i t'escolto,
des d'on la veu em sap i em viu més endins del meu miratge.
Els teus llavis esdevindran, 
                                                        ja per sempre,
pedra viscuda o paisatge.



Manel Garcia Grau


De: Llibre de les figuracions. 1993

També es troba en el llibre:

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Introducció, selecció i notes: Josep Palomero.

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla
per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa
de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre
que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

m'agradaria preguntar

m'agradaria preguntar

i saber per què feu el mateix sempre

per què?

sabent-ho tot feu el que heu fet abans

i heu causat dolor.

deu ser perquè no enteneu?

o deu ser perquè només podeu conèixer la vida

així?

eh?

Sameer Rawal. Calaix de sàndal. 2006

Prop de Catalunya

La dolça remor del mar a l'esquena

i el crit amargant de la pistola al davant;

les ales de bronze dels avions i el sol

que ens acompanya tot cremat. Ací ens ferim

els peus amb els fragments de metall de les bombes,

de l'espasa desenterrada i de la terra emmetzinada.

Ací dempeus; ací estesos; ací hem de veure

el que podem trobar de potent i de bo per posar-ho

entre el Feixista i el mar d'intensa blavor.

Si tinguéssim totxos per poder fer una paret, els faríem servir,

però els totxos es trenquen amb les bombes;

si tinguéssim ferro faríem una paret,

però el ferro ressona i s'esqueixa amb les bombes

i les ales van pel cel i per sobre la paret,

i si féssim una barrera amb la nostra terra

ells matarien la terra amb el verí Feixista,

però ningú no ens donarà ferro per a la paret.

Només tenim els cossos dels homes per arreplegar

la carn que s'estremeix, el mànec blanc i pelat de la forca,

que es trenca fàcil, que fàcilment emmalalteix,

espantada de dolor i espatllada pel diabòlic temps;

només tenim el més fràgil de totes les coses, l'home

i el cor, la cosa més fèrria i admirable de totes,

i ajuntant tot això farem una paret.

Joy Davidman (1938)

Traducció: Marga Llavador (1997)

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Edició: Eduard Miró i Saladrigas.

He vist en el fons

            A la meva mare


He vist en el fons
dels teus ulls,
tant d'amor
i el dolor
punyent

de veure que
endebades havia estat
el teu parlar,
i el teu fer.
I t'abocaves tant

dolçament, com sols
tu ho sabies
pels vells camins
que et restaven
fidels.

La vella casa sota l'ombra
espessa, els geranis que
regaves lentament i
aquell llibre que sempre
rellegies.

I tu, allí,
asseguda de cara a la finestra
tot esguardant-te les mans
que senties inútils
i cansades.


Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Edició de Mercè Otero Vidal.