Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83

Estimaré el segle XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».    

———————————————————

I will love the twenty-first century

Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me:  «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»

               [«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»

Mark Strand. Rufaga d'un. 2016

Traducció i pròleg: Joan Todó