EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.
De: Totes les esperes.
Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024
Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.
Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.
Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!
I
Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013
 |
Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,
com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el mateix gest.
Fins que, cansades, les mans
arriben a fer-se estranyes
i ja no ens queden
sinó els ulls.
Com si volguessin engolir
tot el desig del món.
(Fragment)
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995
|
