Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món

⇓

L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde

De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Estat d'emergència

ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom   aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç   la coda  el punt final

un plor creua parets  el passadís  tot l'hospital
però no hi ha manera  tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot  el voler néixer
les contraccions

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

temo els acords

temo els acords
de la cançó
que encengui els llums
i mati el ball.

i em prengui
el fuet
febril i alat
dels braços tous

embriacs de nit
i fills devots
de la divina
extremitat

feta de grills
buidats de son
per la tenebra
que els empara.

i d'aquell negre
que no marca
dos forats
en els teus ulls

sinó que ens duu
el delit de bany
als que ballem
lluny de mirades.

De: II. camuflatge i descens

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Mirada

Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.

De: Trobades: La natura i jo.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d'iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l'aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l'encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
-orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions-.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d'un ésser assenyat,
d'un home de cor noble.

De: Refugis camaleònics.

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

La portada d'un poemari bestseller

No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.

De: L'únic que em queda. Avalon

Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020

Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Núria

Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.

Jordi Pàmies i Grau

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també a Narcís i l'altre. 2001

El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

La petició

Enllumena l'anvers de la pedra,
la part interior de la closca,
la semiesfera oculta de l'ull.

Desentenebra tot allò
que té massa i ocupa un volum
però que no pots detectar
amb la retina.

Apropa la llanterna
al que s'escapa del rang òptic,
encén la contradicció
de tenir ulls i no veure-hi.

Clarifica allò que emet fotons
a què la nostra pupil·la no és sensible.

Deixa'm veure
el naixement de les estrelles,
l'expansió de l'univers,
la teva llengua anticipant-se a la meva.

Il·lumina'm
allò que no veuré mai.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

L'hort

Teníem un hortet vora el riu,
com un jardí, amb una pica d'aigua
voltada de menta.

Teníem tot el temps de la tarda
dins d'un càntir, que ens guaitava amb els ulls
d'aigua entre els pollancres.

Teníem l'ànima de les flors
sobre la pell, com el vestit nou
d'un dia de festa.

De: Arbres de soledat

Montserrat Butxaca. Jardins d'hivern. 2018

XXXVIII Premis Literaris Calldetenes
   Premi Jacint Vedaguer de poesia

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...

I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".

Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Dona cordant-se el vestit

            ella es dibuixa
una dona que es corda el vestit

           espatlles nues
             pell negra
           mans negres
          braços negres
            cap negre
          sense cabells
           sense rostre
            sense ulls
 un llarg vestit daurat

             el títol
         autoretrat

———————————

Duonna liand sieu vstieu

           ella as pittüra
üna duonna liand sieu vstieu

          spedlas nüdas
             pel naira
           mauns nairs
         bratschs nairs
           testa naira
       üngüns chavels
       üngüna fatscha
        üngüns ögls
    ün lung vstieu d'or

             il titul
        autopurtret

Jessica Zuan. Stremblidas e s-chima = Tremolors i escuma. 2023

Traducció i epíleg de Dolors Udina i Antoni Clapés.

Pròleg de Denise Mützenberg.

(Edició bilingüe romanx / català)

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.

De: Part 2. Una ciutat. #10

Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.

Dolors Miquel. Aioç. 2004