Rambla

Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.

La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.

Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,

a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!

             Figueres, febrer 2003

De Ciutat en festa.

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Magnètic

Aterrats per saber dir el goig,
per ser vençuts per la joia del grèvol
que neix al camall
dels éssers extingits.

Vam beure'ns el paisatge d'herba nounada?

Ara em sobra un tros d'argent
i no trobo cap obertura
on amagar-lo.

T'he escrit un mail molt llarg
on t'explico sense metàfores el que em passa.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Castellers

       Cada home duu un carreu
       per la torre més alta.

Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d'anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l'etern.

Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos: Olga Xirinachs

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Escriure versos

Escriure versos:
una necessitat de l'esperit,
improductiva,
aleatòria,
més aviat difícil,
que exigeix temps,
vida viscuda,
dosis d'aïllament,
lèxic,
metàfores,
ritme,
rima, a voltes
ㅡrima masculina,
rima femenina,
rims maridats,
falses rimes
tirallongues monrimes...ㅡ
apariats,
estrofes,
creuaments,
encadenaments,
alternances,
cesura...
Sort que el poeta neix que, sinó,
se'n faria l'estella!

Pilar Cabot. Els versos obstinats. 2003

Pròleg-entrevista: Jacint Sala

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

sempre neixen parets

sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.

Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició de Lluïsa Julià.

Aigua

Aigua          m'escapo
dintre d'un vas         m'espero          sé la forma
un instant         amb quina set           m'estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició: Lluïsa Julià.

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg

L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.

De Àmbit de la llum

Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

Abril

He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.

Fragment.

Carles Camps, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50

Brilla un estel

                                          A un escriptor

Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.

                                          febrer 1985

Esteles íntimes (1965-2015)

Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017

Pròleg de Jordi Llavina

Que la paraula

Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma  ―  que brolli el poema.

Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020

Epíleg de Víctor Sunyol

El primer son

Néixer és trencar
alguna cosa, un cel
sobre un mar de dunes.
Bocins d'himen blau-marí
fan un pont en la nit rara.



Chantal Poch. L'ala fosca, 2020
Pr.: Marc Rovira

II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019

El cap-gros

Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.

La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.

No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó 
o riu i enraona a soles.

Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.


El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez

El que hauria d'haver dit amb un haiku

Surt la lluna plena
sobre els cingles,
més amunt dels avets
i la fageda nua.
Respira molsa i líquens,
solitud, pensament,
llunyania.
L'aigua de l'estany,
muda, reposa.
Neixo entre els boixos.



Amadeu Vidal i Bonafont. Emboscada. 2019

Pròleg: Jana Balacciu Matei.

Epíleg: Cèlia Sànchez-Mústich.

XXIII Premi de Poesia Màrius Torres, 2018

A frec del banc de vímet

Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.

Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.



Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Blat i ordi

Reconstrueix el que es trenca.
Fes néixer el que demana ser.



Anna Gual. Símbol 47, 2015

Epíleg: Esteve Plantada