Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Olidon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa mols anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs

Dia Mundial de la poesia 2016

Maig

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.

Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Poema de la supervivència

Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.

Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

Vida intacta.

Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria Mercè Marçal

El Matí, que només ve una vegada

El Matí, que només ve una vegada,
rumia si venir dos cops
Un Sol Matí amb dues Albades
fa de la vida un sobtat Valor.

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Més breu, encara

Una vegada, un home envià aquest poema a un amic
que havia perdut la persona que estimava:

Més breu, encara,
que la de la florida,
la vida d'ella:
¿quina crèieu que fora
la primera a deixar-vos?

p. 161

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Endavant

Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.

Joan Brossa, dins,

Nova antologia de la poesia catalana. 1973

Edició: Joan Triadú

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 

Martina Escoda, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Aquesta és l'expressió justa

Aquesta és l'expressió justa:
l'enorme expectació
l'ingent esforç de construir
de falcar mobles bellugadissos
(totes les ciutats han patit guerres
totes les vides són difícils)
terrible feina d'aposentar espectres
on perles hi havia
on hi havia roses.




Josefa Contijoch, dins,

Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició a cura de Montserrat Rodés.
Pròleg de Dolors Miquel.

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

La vida

La vida, la meva
i la vostra, és com un
mirall trencat on
en cada tros s'hi reflecteix
tan sols un moment,
un instant a penes.

I es fa difícil de
confegir-hi el tot,
l'ésser únic,
que és cada persona.



Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016

Edició de Celeste Alías i Laia Noguera.

Veure altres cels

Veure altres cels per valorar el teu cel,
llegir altres vides per entendre la teva.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Il.: de la coberta: Llorenç Pons Moll

Metgessa

Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.

Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.

Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.

Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran

RÊVERIE

El sol ponent que ja no es veia
encenia els castells de núvols negres
que hi havia sobre el mar...


(Fragment)



Joan Maragall. Poesies, 1987
Il.: Mabel Poveda

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes

i s'esmuny entre les persianes

de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma

al llindar de la finestra

des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua

de la font més encantada

el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara

i eixuga't amb la meva màniga

la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire

i aposta fort que sigui cara,

que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure

al gran joc d'aquesta vida

cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,

que no tens por de l'aventura

i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,

de bracet la foscor i la lluna,

si amb el cap alt mires el cel.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Bibliografia

Sempre cal recordar de qui hem après les coses. Si ignorem 
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres 
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha 
comprensió compatible amb la cega supèrbia.

No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem 
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.

13. Fragment.


Àngel Terron, dins,


Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12

m'agradaria preguntar

m'agradaria preguntar

i saber per què feu el mateix sempre

per què?

sabent-ho tot feu el que heu fet abans

i heu causat dolor.

deu ser perquè no enteneu?

o deu ser perquè només podeu conèixer la vida

així?

eh?

Sameer Rawal. Calaix de sàndal. 2006