27 d’octubre de 2016

Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.


En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès


Marta Pessarrodona. Animals i plantes, 2010