Identitat

De l'un a l'altre et perds,

incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.

 

Narcís Comadira. Enigma. 1985

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m'apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

Vull treure-me'l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

m'és igual. Vull dormir,

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t'he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,

bé hi hauré d'afegir

desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro

al territori foll

de l'ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l'ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l'ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.

2012

Narcís Comadira, dins, 


Dia Mundial de la Poesia. 2012

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976

Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres

i la pluja al jardí mullant-ho tot.

Només el tecleig ritmat de la màquina

i la llum que se’n va tènuement.

Després t’alces, trafegueges, la cuina

està en repòs, els plats nets, cap per’vall.

Quan vas d’un lloc a l’altre s’il·lumina

cada objecte. Ben igual quan anem

amb espelmes. Després tornes, la feina

l’acabaràs demà, mires un llibre.

Acaricies lentament les pàgines

mentre degota, al captard, la prunera.

Narcís Comadira. El verd jardí. 1972