Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

Encara viu en tu

Encara viu en tu: ¿la veus, aquella nena
que va deixar la casa i l'era i el jardí?
La seva mar reposa en els teus ulls
i encara llesca l'ona amb dits maldestres.
Els seus somnis pervenen fins a tu
i els il·lumina una rialla fresca.
Va dir ja fa uns quants anys mirant el vell xiprer:
La teva veu a l'alba tan feble i desesmada
m'arriba coratjosa quan s'obren els portals.
M'emporto el teu perfum, la teva llum de tarda
perquè al meu cos revisquin quan ja t'hagi oblidat.




M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

Geranis

He vist uns quants geranis en terres allunyades,
en finestres obertes al reflux del color,
i sempre torno a prop dels meus geranis:
amb les fulles ratades, ben plenes de pugó,
sobreviuen les flors a les glaçades.
A casa, els meus geranis són carn i pedra i sang.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Aigua d'estiu

¿Què és l'aigua sinó l'ànima engendrada?
   W.B. Yeats 
    (traducció de M. Villangómez Llobet)

Mentre em renteu el cotxe a l'ombra del vell freixe,
les vostres veus ressonen dins l'aire humit d'estiu,
s'enfilen per l'escorça, rodolen per les fulles
i es claven a la pell dels branquillons.
Vindran altres estius, també vindrà el silenci
quan l'ambre de la llum us porti carrer enllà.
Llavors veuré aquella aigua fonent-se enmig de l'era
i els vostres peus que salten sobre el doll.
Arrancaré del freixe l'escorça clivellada:
de cada branca seca, en lliscaran les gotes,
de cada fulla morta plourà la vostra veu.



M. Rosa Font Massot. Des de l'arrel. 2009

Estimo els nens

Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.

            Jo encara faig camí.

Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Arbre d'hivern

Infant

Et vaig acaronar
com l'arbre que amanyaga l'aire llis,
amb les branques brodades de molsa i de paraules
que encara no sabies.
El vent s'havia fos entre les canyes
que cenyien el riu.

Et vaig ensenyar l'aigua

lliscant entre els joncars, les pedres enllustrades,
el mar forjant la llum. I tu em vas donar els ulls
perquè hi gravés els mots que t'han de protegir.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

Biblioteca

La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal
es cualquier hexágono, cuya circunferencia es
inaccesible. Jorge Luis Borges

La meva Biblioteca és una torre vora el mar
enclavada a l'extrem d'una escullera.
Té finestres petites, lobulades,
i cortines de plata: al centre hi ha una escala
de cargol. És de vidre el passamà
i de metacrilat tots els graons.
L'aire que surt d'un vell ventilador
projecta cap al cel l'Home del llibre,
el déu ordenador d'infinitat
de signes: comes, punts i lletres negres
que habiten els milers de toms i manuscrits.
Del sostre, fet de bigues i rajoles
esmaltades amb vinces de colors,
penja una aranya en forma de magrana:
amb cristalls d'or encès, nervis d'escorça,
i al bell mig les esferes d'un roig intens de sang.
Hi busco sempre el mateix llibre: parla
de l'origen del temps, de l'univers,
de com va néixer aquesta Biblioteca.
Es multipliquen els volums al meu voltant
i quan en trec un del prestatge i l'obro
es bifurquen els fulls
i mai no arribo al punt central.
Només avui, en agafar Maimònides,
he llegit a la Guia dels perplexos:
"tu que estàs fet de por, de temps i de bellesa,
has de saber que en cadascuna de les síl·labes
de tants milers de llengües hi ha escrit el nom de Déu."
La Biblioteca és infinita.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

Lectures

El que hi ha a fora té un llenguatge

que no sé com llegir:

el xiuxiueig del vent

mentre abraça les fulles i el carrer,

els sons de cada insecte,

l'olor de cada pedra,

les paraules dels núvols en aquest mar de cel.

Si miro amb ulls de cec, llegeixo

aquell altre llenguatge que hi ha en mi:

les mans del meu jardí escanyant les heures,

els mils camins de l'ombra,

els límits de la llum,

el silenci de tot el que s'ha escrit

sense llenguatge.

M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011

Pluja

Soc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Soc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara soc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Mans

Sigues el meu coixí mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestró.
Vetlla'm el pensament, tu que has vençut les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008