L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001

Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

Viatges

¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d'emprendre'l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l'espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d'aquelles noves rutes.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

Tot és propici

Tot és propici en els teus ulls que m'obren
profundes vastituds, tot se'm revela
dens com la tarda rera les cortines.

No em vull tot sol.
                               Al centre del silenci
que m'envolta hi ets tu, i el tacte càlid
d'aquelles mans amb què reculls la vida
que, esperançat, a mans plenes et dono.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

I amb ell vam heretar l'esperança

Si avui un home o una dona amb sensibilitat
senten el tendre desig per l'estimat, el dolor de
l'absència o descobreixen el valor de l'amistat
perdurable, els detalls del paisatge, la importància
del lloc i l'heroïcitat del gest i busquen una frase
adequada per explicar-ho... encara que no coneguin
l'obra de Martí i Pol, si la consulten, si la llegeixen
per primera vegada, hi trobaran els mots adequats
per definir el seu sentir.


Fragment



Montserrat Tura, dins,

Reduccions : revista de poesia. Juny (2015), núm. 105-106, p. 215

Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

L'univers poètic de Miquel Martí i Pol. La literatura com a eina de socialització

Magma

Aquell impuls profund que confereix

densitat a silencis i paraules

no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què

tots els vents conflueixen i s'exalten.

Una cortina blava ens fa de mar

perquè la hisenda és magra; però totes

les veus del temps inciten al retorn

i són altes i clares les mirades.

¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,

n'haurem senyals i força? Tanta vida

no creix debades. Fosca i llum fan un

sol baluard i els anys ens configuren

a poc a poc. Petgem sense temor.

Tots els camins proclamaran certeses.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment

i també dona el goig i l'esperança.

Volguem contra corrent i a cada riba

hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan

un sol recer i a l'arbre de les hores

el temps detura el temps i s'hi emmiralla.

Tot és risc i fulgor enllà del gest

i quietud de bosc a l'esplanada

dels anys i dels projectes. Molt endins

hi ha el neguit que desvetlla poderosos

contrallums i l'arena en què tota aigua

s'exalta i mor.

                      Xarxa de vent, la tarda

sotmetrà l'infinit a la mesura

d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981

Pròleg de Salvador Espriu

Vam preservar del vent i de l'oblit

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.




Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits, 1996
Pr.: Salvador Espriu

Aquesta espera

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.

Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se't renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps, 1972

De fet

De fet, si la poesia a hores d'ara -a hores d'ara!- encara
pot servir per a alguna cosa, jo crec que ha de ser per
reconciliar-nos amb el nostre jo reflexiu, analític,
exigent, gràcies a l'expressió acurada, generosa, clara
i senzilla del sentiment tal com passa en totes i 
cadascuna de les tres parts de La mirada de la gavina.



Fragment del pròleg de Miquel Martí i Pol.

Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Poema a Miquel Martí i Pol

Poeta,
estàs assegut,
mai no t'aixeques...
       Viatgen els teus poemes.

Poeta,
estàs callat...
        Parlen els teus poemes.

Però tu, Poeta,
et comuniques amb els ocells
i, després, 
        canten els teus poemes.

És bonica, la teva vida, Poeta.



Begoña Achau (11 anys), dins l'article,


Ramon Besora. La poesia de Miquel Martí i Pol a l'escola, publicat a:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 105/106

A Miquel Martí i Pol

Company
que la vida observes
amb mirada encesa
dins d'un cos malalt.

Poeta
de paraula plena,
de la llum, de l'aire
i d'ocells volant.

Amic
de la nostra terra,
de l'amor que resta
en un món canviant.



Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; Il. Gustavo Roldán

De com s'aprèn

De com s'aprèn -i s'aprèn en silenci-,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997. 

V. 4. De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 982

Goig de la paraula

Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot, la vida.


Miquel Martí i Pol, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997. 
V. 4, De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 981

La creació

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!



Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981        

Les clares paraules

Hi ha més pol·len en l'aire que en les flors,
aquesta tarda, i qualsevol certesa
depèn del gest que fem en acceptar-la.
Tan dolçament com dir-te algun secret
a cau d'orella i sentir que la pell
se t'encén de desig altra vegada.
Quan cessi el vent, la nit, amb passes lentes,
ens restituirà l'espai dels somnis
que sembla que hem perdut però que resta
gronxolant-se en els límits de la cambra.
Llavors serà l'instant de dir les clares
paraules tan sabudes, les mateixes
paraules amb què sempre hem repartit
a parts iguals, potser sense saber-ho,
foscos designis i brillants sorpreses.


Miquel Martí i Pol. Les clares paraules, 1992

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL


Als maresmes s'aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten

tonalitats més netes al paisatge

i fan l'ombra dels arbres molt més densa.

Així creixem, i els anys són una pedra

de formes consuetes, que no llasta

la ingravidesa mòrbida dels somnis

ni afeixuga el delit de les mirades.

Tot és en tot i el cicle recomença

cada vegada que el desig detura

l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.

Tot és en tot, delimitat, tangible,

i a poc a poc, amb mots de cada dia,

pot concretar-se en signes, en paraules.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules, 1980