Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.
Fragment
Joaquim Molas, dins,
Jocs florals de Barcelona :
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdaguer [Jacint 1845-1902]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdaguer [Jacint 1845-1902]. Mostrar tots els missatges
22 de juny 2013
18 de maig 2013
Canigó
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
(Fragment)
Jacint Verdaguer. Canigó, 1967
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Canigó,
Folgueroles,
muntanyes,
Payà [Jordi],
Pirineus,
somriure,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
28 de desembre 2012
Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad
Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans, Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat alemanya a vendre una patent. (Fragment) Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils, 2011 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
escriure,
Godayol i Nogué [M. Pilar],
Leningrad,
Llanas [ Manuel 1952-],
persones,
Pla [Josep 1897-1981],
Roberto,
Roig [Montserrat 1946-1991],
Rússia,
Verdaguer [Jacint 1845-1902],
viatges
09 d’abril 2012
La de Fontargent
De Fontargent a Oriege
n'he baixada aquest matí
pel rost de Clota Florida
maduixetes a collir.
Tot omplint-ne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
-Déu vos guard, gerdera hermosa.
-Déu vos guard, fallard fadrí;
prou vos daria maduixes
si em donàsseu d'or un bri.-
-Preneu's-el, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí-.
Ell me'n donava una embosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferint-li,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenia
les maduixes canvií,
cada gerd era un carboncle,
cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot migpartir:
per anell de nuviatge
si el voleu, veu's-el aquí.
(Fragment)
Etiquetes de comentaris:
Bonet [Maria del Mar 1947-],
Canigó,
gerds,
maduixes,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
27 de desembre 2011
Canigó
Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.
–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.
Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?
Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.
Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.
Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:
Cant 1, l'aplec.
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.
–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.
Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?
Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.
Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.
Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:
Cant 1, l'aplec.
Fragment
Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967
Etiquetes de comentaris:
ball,
boscos,
branques,
cançons,
Canigó,
danses,
falles,
gerds,
joglars,
llamps,
maduixes,
poesia encisadora,
sardanes,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
03 de maig 2011
Ton tresor
Ubi enim thesaurus tuus
ibi est et cor tuum. Mateu,6,21
On tens lo tresor,
allà tens lo cor.
Si tens lo tresor en terra,
ton esperit volador
perdent les ales s'hi enterra.
Si tens lo tresor al Cel,
mentre ací de fulla en fulla
lo temps com flor te despulla,
allí dalt naixes estel.
On tens lo tresor,
allà tens lo cor.
Jacint Verdaguer. Poesia, v. 2, 2006
|
Etiquetes de comentaris:
català,
Catalunya Nord,
Conflent,
De Haeck [Wouter],
estimar,
flors,
trens,
Verdaguer [Jacint 1845-1902],
Vinçà
28 de novembre 2009
Verdaguer
Etiquetes de comentaris:
Bacquet [Olivier],
català,
Flors d'acàcia de Constantinoble,
imaginació,
Marí [Antoni 1944-],
poesia compromesa,
poesia en xarxa,
poesia global,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)