Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges

31 de maig 2022

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

29 de maig 2022

El mar amic

Ai, quin cel tan blau!,
quina mar tan plana!
Una vela, lluny,
sembla una rialla
i el sol, tan encès,
diríeu que canta!
Petxina, d'on vens?
Conquilla daurada,
quin món has deixat
per venir a la platja?
Deus saber secrets
de les fondes aigües
potser me'ls diràs,
si aprenc a escoltar-te?



Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions de Glòria Garcia

28 de febrer 2022

17.IX

                 A Józef  Czapski


La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes


Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer

31 de gener 2022

La fruitera

             A Josep López Fabregat,
                                el meu pare


Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.



Laura López Granell. Forat. 2014

18 de gener 2022

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.



Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

11 de desembre 2021

La tonada

Era una tonada
vestida de seda.
Anava pels aires
cercant una veu
per fer-se paraula
i dir coses belles.

Pareu bé l'oïda
per si l'apreneu!



Joana Raspall, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

08 de desembre 2021

Primer segona

Al primer segona hi viu en Jofre. Voleu saber com és?


En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no xiula, ni maula,
ni pot seure a taula.

Però quan serà gran
aprendrà a xiular.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no diu ni piu
i és molt caganiu.

Però quan serà gran
aprendrà a xerrar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que encara no sap dir
aquest dit és meu.

Però quan serà gran
aprendrà a comptar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no papa sopes
ni menja calent.

Però quan serà gran
aprendrà a bufar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no sap caminar
ni posar el peu pla.

Però quan serà gran
correrà amb peus i mans.

En Jofre és petit,
però quan creixerà...
Xiularà com ho fa el vent,
xerrarà com deu cotorres,
comptarà de mil en mil,
menjarà com un bacó,
i correrà com una llebre.


La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

24 de maig 2021

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:
que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.



De La terra benigna.


Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

22 de maig 2021

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart


24 de gener 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Tr.: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció: Míriam Cano

Direcció: Mireia Calafell i Àngels Gregori

03 de gener 2021

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

31 de juliol 2020

El cap-gros

Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.

La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.

No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó 
o riu i enraona a soles.

Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.


El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez

30 de maig 2020

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria. 2003

11 d’abril 2020

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F


Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet


29 de desembre 2019

Aprendre a mirar

Aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes

Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.

Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.

Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.



Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014


18 d’octubre 2019

Cant

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi.


Enric Casasses, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

09 d’agost 2019

Aprendre a nedar

Capbussar-se en el mar
i sentir l'aigua eixordadora
llepant la pell resseca
que busca oxigen
i anhela superfície.

I amb els ulls grossos
tibar amunt
             amunt
                     amunt
fins a poder respirar
            per fi
                     el poema.



Sònia Moya. Silur, 2019

25 de maig 2019

No una idea, imatge, record

No una idea, imatge, record,
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.




Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015

Pròleg: Abraham Mohino i Batet

12 de maig 2019

Hem treballat

Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre aprèn del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons del sediment.
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla; sobre els dies, l'empremta
d'alguna cosa nova mou els límits.



Teresa Pascual. Vertical. 2019

LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.


05 d’abril 2019

29-II La constatació

Tu, Mare Insubstituïble,
amb mi tens la prova
que una amputació
pot aprendre a avançar

i a independitzar-se.

Amb el meu fugir
de tu
t'he fet entendre
estrictament

la teva soledat.




Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pròleg: Eduard Sanahuja Yll

Epíleg: Lucia Pietrelli