Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,

com un globus fràgil de paper que s'enlaira

entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;

o fes-los passar l'estany, mig trontollant,

damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,

com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,

i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,

enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.

Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:

animals grans que ens agombolen perquè algun dia

recordem

l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig

que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten

espectres rere les portes closes o als racons,

el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.

Agafa el menut del seient de l'automòbil,

duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes

i treu-li les sabates: ves per on també pots ser

un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.

Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.