Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caminar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caminar. Mostrar tots els missatges

15 d’octubre 2022

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.


De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

16 d’agost 2022

Geometria

Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.

Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.

De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.


De: Contra l'oblit.


Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

II Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora

31 de juliol 2022

Fills

Per més que faci que siguin grans
i caminin amb el vent
sempre hi ha un moment
que voldries fer del passat, present.




Anna Llensa. Amor crònic. 2018

24 de juliol 2022

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

16 de juliol 2022

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.



Mari Chordà. Umbilicals. 2000

07 de juliol 2022

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.


Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

05 de juliol 2022

L'amistat

Set lletres només
Una paraula potser insignificant, però...
quants sentiments porta implícits,
si es diu amb el cor!

Amic, un mot petit,
que es repeteix massa, devaluant el seu valor;
però l'amistat de debò s'ha de mesurar amb cura,
si no s'esmicola i se'ns escapa de les mans.

Pots trobar un amic a qualsevol racó del camí;
però no el busquis ni el forcis i,
quan arribi, no hi passis comptes,
perquè, a una amistat sincera,
no li escau ni un tu ni un jo.

Quan es creuin els vostres camins,
no cal que ho cridis al vent;
parla al teu amic en veu baixa,
a cau d'orella, íntimament.

Estima'l, mima'l i cuida'l,
perquè serà sempre al teu costat
mentre compartiu la part del trajecte
que caminareu junts.

Després, si és que arriba el moment, deixa'l volar.


Teresa Vergés i Adrià. Retalls. 2018

04 de juliol 2022

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.



Rosa Font, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

17 de maig 2022

Potser no tindràs memòria

Potser no tindràs memòria després de caminar damunt les onades
assaborint-ne la sal, però l'olor de profunditat que va estampant
la roïnesa de tot el que has viscut t'omplirà de temprança

i t'engrandiràs en el dedins.




Josefina Espinosa. Sobrevol. 2021

Pròleg de Lluís Muntada
Epíleg de Josefina Pasqual Fransoy

28 de febrer 2022

L'ànec

L'ànec nada content,
sura contra el corrent,
damunt la terra entropessa,
no pot caminar de pressa.
Si l'escarotes fuig segurament
l'ànec panxacontent.



Antoni Albalat Salanova. Quines bèsties! 1998

Il·lustracions de Gerard Miquel

18 de gener 2022

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.



Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

14 de gener 2022

Kiwi

Es veu que a Nova Zelanda
hi viu un ocell sense ales
que surt sobretot de nit
però, és clar, no pot fer volades!
Es diu kiwi, com la fruita,
i és que s'assemblen tant!
Però un penja d'una planta
i l'altre va caminant!




Il·lustracions: Judit Piella

03 de gener 2022

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca
càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.




Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

19 de desembre 2021

08 de desembre 2021

Primer segona

Al primer segona hi viu en Jofre. Voleu saber com és?


En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no xiula, ni maula,
ni pot seure a taula.

Però quan serà gran
aprendrà a xiular.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no diu ni piu
i és molt caganiu.

Però quan serà gran
aprendrà a xerrar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que encara no sap dir
aquest dit és meu.

Però quan serà gran
aprendrà a comptar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no papa sopes
ni menja calent.

Però quan serà gran
aprendrà a bufar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no sap caminar
ni posar el peu pla.

Però quan serà gran
correrà amb peus i mans.

En Jofre és petit,
però quan creixerà...
Xiularà com ho fa el vent,
xerrarà com deu cotorres,
comptarà de mil en mil,
menjarà com un bacó,
i correrà com una llebre.


La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Totes aquestes teules

Totes aquestes teules
són marques antigues
que ens parlen en veu alta
i s'agenollen damunt del cel.

Potser s'esquedarien si no hi caminéssim amb compte.

Em van explicar que venien d'altres temps
i d'un mar del nord,
i que s'hi van fer solcs
perquè hi visquessin els dracs.


Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

14 de novembre 2021

L'estiuet de Sant Martí

                                          A qui pateix la guerra


Escapat d'una guerra sens fi,
un novembre plujós i glaçat,
tremolant caminava en Martí
amb la capa, només, de soldat.

I, quan veu un pobret mort de fred,
mitja capa li dona i li diu:
«Repartim-nos l'abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d'estiu.

»I ja sé què faré, ¡ara ho veig!:
llanço al cel el meu tros: la meitat,
¡i així els núvols se'n van a passeig,
surt el sol i l'estiu ha tornat!».

I les gotes banyades pel sol
fan un arc: un somrís capgirat,
¡violat, indi, blau, verd i groc,
i taronja i vermell per la pau!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic. 2019
Il.: Montse Tobella

07 de novembre 2021

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.
Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

12 d’agost 2021

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.
Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem
i la bèstia trobarem.
A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.
Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.
Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,
hi ha molts ramats d'ovelles.
A Ribes de Freser,
ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,
on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser
després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,
girant i saltant formen gorgs profunds,
on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 
i guanya el Freser que amb recança,
s'ajunta amb el primer.


Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia
Escola Joan Maragall - 4t primària