La mare no va tenir jardí sinó illes de penya-segats surant, sota el sol, en els seus coralls delicats. No hi va haver una branca neta a la seva pupil·la sinó molts garrots. Quin temps aquell quan corria, descalça, sobre la calç dels orfenats i no sabia riure i ni tan sols podia mirar l'horitzó. Ella no va tenir la cambra d’ivori, ni la sala de vímet, ni el vitrall silenciós del tròpic. La meva mare va tenir el cant i el mocador per a bressolar la fe de les meves entranyes, per a aixecar el cap de reina no escoltada i deixar-nos les seves mans, com pedres precioses, davant les restes fredes de l'enemic.