He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?

Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

Les hores

   Les hores minven
a les aures del somni.
   Núvols de tardor.

       Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
      d'encesos colors.
  

Una selecció. P. 42 i 56

Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003

Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia

Dia Mundial del llibre 2002

Sola

Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors                   miralls
dispersos.

La mare-terra perfà
tot l'univers.

Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

Primavera

Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.

Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.

Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.

La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!

Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.

Noguer de Segueró, juliol 1945

De Colors de tot l'any.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Capvespre

Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,

I arriba al breu foc oblidadís.

Sento entre el boirim grills i granotes,

On tendres tremolen les herbes.

———————————————

Sera 

Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,

E giunge al breve fuoco smemorato.

Nel fumo ora odo grilli e rane,

Dove tenere tremano erbe.

1929

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Bignònies a Mira-sol Alt

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.

No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.

Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

Magnanimitat

El futur, sabedor que faltaríem a la cita,
va fer com la mare que s'adreça, lleugera,
a la sortida del parc, i quan els fills
que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers-
per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany,
desfà camí i es queda amb ells.

Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia. 2004

Ràfegues

        "...i somnies enmig de la
                     ferrenya sopor..."

               Carles Riba. Versions de Hölderlin

És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.

I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.

Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de Jordi Llavina Murgadas

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

Poema de la supervivència

Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.

Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

Vida intacta.

Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria Mercè Marçal

L'ull endeví

L'ull endeví, color de poma al punt,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
inventa gorgs amb un cel d'aigua al fons
o segueix rutes de traçat subtil.
L'ull senyoreja, lent, pels espadats
i jo que em tinc per llegidor tenaç
li faig costat per desxifrar secrets.
Porta barrada a qualsevol reclam,
el meu cos d'ara, puc tocar amb els ulls
l'origen tebi de la solitud
i esdevenir sageta, arc i fitó.
Vindrà la nit i no serà cruel.
S'acomplirà en el temps el pas del temps,
i quan ja siguin ben madurs els fruits
d'allò que és ver i just, els collirà,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
l'ull endeví, color de poma al punt.

II

De Cinc esgrafiats a la mateixa paret. Dedicat a Jaume Medina

Miquel Martí i Pol. Cinc esgrafiats a la mateixa paret ; Llibre dels sis sentits. 2001

Precipitacions

Un dia devia caure un cel que no és el d'ara i devia deixar tots
els colors sobre aquest arbre com una altra neu o teranyina.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.

Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020

Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

L'escletxa de l'ànima

Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.

Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?

No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?

Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.

M. Roser Llopart i Trias, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014 

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca

càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

L'estiuet de Sant Martí

                                          A qui pateix la guerra


Escapat d'una guerra sens fi,
un novembre plujós i glaçat,
tremolant caminava en Martí
amb la capa, només, de soldat.

I, quan veu un pobret mort de fred,
mitja capa li dona i li diu:
«Repartim-nos l'abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d'estiu.

»I ja sé què faré, ¡ara ho veig!:
llanço al cel el meu tros: la meitat,
¡i així els núvols se'n van a passeig,
surt el sol i l'estiu ha tornat!».

I les gotes banyades pel sol
fan un arc: un somrís capgirat,
¡violat, indi, blau, verd i groc,
i taronja i vermell per la pau!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic. 2019
Il.: Montse Tobella