quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021

Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.

Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).

Estimes els esculls

ESTIMES els esculls del mar de sempre,
perquè l'esglai del risc t'allunya de la mort.
Et plau el clapoteig de l'aigua en els niells.
Percepcions, com els batecs del cor,
indicis de vida.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Principi

L'olor de l'aigua en l'aire ens diu que som
al gran cor de la terra, al primer dia.
L'escuma esclata a les parets de pedra,
i ens tornem explosió i marea clara
que vessa pels cantons del bosc mullat.
Això és el naixement del temps i l'ara:
l'aigua és l'únic present. La resta és vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.

                            Oakland, 1974

                            [inèdit]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

Temps passats

            Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
            Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
              —Tens aigua? Dona aigua...
              —Tens hores? Dona hores...
              —Tens l'or d'una paraula?
             Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
             Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
             Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!

                                                       1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Les set del matí.

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta. Gibet Ramon.

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

A les palpentes

A les palpentes
d'una llacuna negra,
desmesurada,
el cor confon
el patac de les góndoles
amb cavalls d'aigua.

Cada acqua alta
inunda la ciutat.
També l'enfonsa.

Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas.

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Ulls clars

                       A tu

        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.

1926

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Geometria

Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.

Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.

De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.

De: Contra l'oblit.

Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

II Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge

——————————————

Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  

Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo
                 pier paolo PASOLINI 

l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.

I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15