A la lluna

Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.



Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990
Ed.: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià

Mirades

      A l'Elena Bech

A les petites realitats

de carenes lluminoses

que no acaben de ser

de teles estampades

d’esclats delicats

a les belles solanes

Ulls brillants. Dones

d’una solidària terra

vibrants i admirades

palmeres ixents

que el temps a embellit

gradualment, agraït

Teresa Grau Ros

Rimes epigramàtiques: E

L'alça per damunt de la clientela
condormida (música i coloms!), cela
dignitat, vergonya. Es desentela
les ulleres: l'eterna canticela.



Jordi Domènech. En comptes de la revolució, 1984

16-1-1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.



Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

Després de la notícia de la seva mort

Més que en els seus poemes, en les breus
cartes que em va escriure
es retratava aquella reserva seva
voluntariosa, i a la vegada atenta.

I vaig fruir d'una cosa estranya actualment,
que és la virtut -clàssicament bella-
de suportar la injúria dels anys
amb dignitat i força.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975