La docència

La docència, com la medicina,  no és

una ciència exacta, sinó que més aviat

s'assembla a un ofici o un art, com hem dit.

En tot cas, més que d'un saber es tracta

d'un bon grapat de competències.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2012
Coord.: Pere Darder

Vida

Escric amb la veu alçada,

vivint, prenent síl·labes de l'aire.

Obric la mà amb els ulls alçats.

Visc.

Per a això, sí basta ser un arbre,

al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,

per venjar les seues corves joves.

Respire. Visc.

No sóc l'únic que parla de viure.

No.

Ningú a inventat res a soles,

els arbres repetixen moviments,

amb diferents branques.

Amb les branques i buits.

Incline el cap,

i neven idees d'home.

No són úniques,

no crec ni que siguen meues.

He treballat sempre per una pròpia,

dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,

sota aquestes llums llargues i tancades.

Però desistixc,

m'acoste a la meua derrota.

Meua, solament meua, aquesta volta.

Em basta la pols,

i la neu que cauen,

per a viure la meua vida.

Meua, aquesta volta.

Viure.

Obric la meua mà,

sóc un arbre que obri les branques.

I visc, això em basta.

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Llegir les Illes de Barcelona estant

En el llenguatge narratiu dels escriptors
balears, hi trobo sempre el pòsit d'una sòlida
llengua de transmissió oral. Hi trobo, clara
i transparent, la tradició rondallística d'en
Jordi des Racó o d'en Francesc d'Albranca, si
voleu filar prim... Es tracta, essencialment,
de l'especial manera d'encebar el lector -cada
paràgraf un parany, cada capítol un crescendo-
tan propi de la manera dels rondallaires que
atrauen l'oient no només per allò que estan
explicant, sinó també per la manera com ho estan
explicant. Per la manera de fer glatir, entreveure,
preveure, recrear, precipitar o deixar fruir
d'una seqüència. Aquest és un exercici o, si
voleu, una pràctica literària que només l'oïda ensenya.


Fragment.



Teresa Duran. Lluc Año LXXII. núm. 770 (setembre-octubre 1992), p. 31-33

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1


Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.




Marta Pessarrodona

Dia Mundial de la Poesia 2011

Escriure

A Montserrat Abelló que em va ensenyar
                                  a estimar la poesia.

Escriure poesia per a mi és

una eina de desenvolupament

i em permet veure el món

amb una particular perspectiva.

Teresa Grau Ros

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta

Panxarruts, no gaire grans ;

Els empleno de llimalla

Tocada amb la pedra imant

I els acoloreixo a l'oli

Perquè siguin fulgurants.

Ensenyo els peixos i explico

Que veurem com nedaran

Tots dos sols dins una bota ;

I, un cop a l'aigua posats,

Demano un bocí de coca

I els el dono amb una mà.

(Però, sens que ningú ho vegi,

Hi barrejo pedra imant

I així sembla, pels qui miren,

Que els peixos venen nadant.)

Damunt l'aigua i sota els núvols

Si hi ha coses per contar!

Milers de llums brillarien

Si la bota fos el mar

I els espectadors que miren

Fos tota la humanitat,

I els peixos que m'engipono

Fossin uns peixos navals

Que llisquessin per les ones

Com ocells per l'aire blau.

Joan Brossa, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1, 1979

Ed.: Miquel Desclot

Sonet XV

Avui estic contenta i no sabria

el perquè d'aquest goig que em fa cantar;

potser el mateix que em dona l'alegria

m'ha de dur la tristesa de demà.

És absurd ser feliç quan es congria

incert aquell destí que volem clar

i també d'enfonsar-se en l'apatia

quan hi ha tant per a veure i estimar.

Tal vegada només cal dir bon dia

al nou matí que ens ve a llepar la mà

i acceptar tot allò que ens donaria

i oblidar tot allò que ens vol negar;

que és el fet de sentir-se viu i lliure

el caliu que ens ensenya de somriure.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Encara pots

En aquesta hora perduda enmig del temps,
en aquest callat segon que ens complementa
i ens fa trobadissos
                           en el no-res que ens difumina,
he vingut a ensenyar-te allò que no s'ensenya.


(Fragment)

Xavier León. L'avenc, 2004

3. Actituds personals i cultures professionals (2)

... les cultures professionals no són simplement la suma
de les actituds personals dels professionals. Les cultures
professionals, com les dels pobles, són un conglomerat
d'actituds, valoracions, tabús, relats, i també celebracions,
mites, herois... que arrosseguen amb molta facilitat les
actituds i valors personals, modulant inclús el sentit crític
personal. Poden ser font de construcció professional,
però també d'escepticisme i de males pràctiques.
La selecció és imprescindible.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013
Coord.: Pere Darder

Estil assertiu

Hi ha educadors amb estil educatiu assertiu que tenen

una perspectiva evolutiva del seu alumnat, i això fa

que entenguin que l'aprenentatge es desenvolupa

amb temps i que l'error és necessari per aprendre.

Amb aquest enfocament l'educador reconeix i

felicita els seus alumnes pels esforços que realitzen

per aprendre, i només reprova els comportaments

especialment greus, prenent una actitud de paciència

i tolerància. Aquests educadors tenen una visió

evolutiva del seu alumnat i confien en la capacitat

d'aprenentatge d'aquest. Els alumnes educats per

persones amb estil assertiu desenvolupen un

autoconcepte positiu, interès per aprendre i

confiança en la pròpia capacitat d'aprenentatge.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013
Coord.: Pere Darder

Tots els homes d'Escòcia

En Mateo diu “Entrem-hi,

és un pub que s’ha de veure,

sempre hi ha algú que recita

o que canta en un racó”.

A la resta ens fa una mandra…

però és que no hi ha alternativa.

“Va fem-ne una i cap a casa,

vigileu els esglaons”.

Obrim la porta,

entrem en un lloc minúscul,

gent amb mirada perduda,

si n’hi ha quinze ja són molts.

Però és molt heavy:

uns setanta anys de mitjana,

i un senyor amb una guitarra

que ara acaba una cançó.

I seiem a prop del foc,

al costat un vell amb barba

que duu manta i espardenyes,

sota seu hi dorm un gos.

I no sé qui de nosaltres

va i murmura “Quina fauna!”,

amb els ulls ens l’assenyala

i ens posem a riure fort.

“Ai Mateo

ma dove ci hai portato?

Que això tio sembla un geriàtric,

a un amic no se li fa!

Ai Mateo

que no et salva ni ta mare

avui pagues tu les pintes.

Per mi ja podem marxar”.

Ens en fotem de tots:

del mort i de qui el vetlla.

Quan de cop el vell s’aixeca:

“Això tios pot ser molt bo”.

Amb un respirar feixuc

i una veu ben arrugada

diu: “Aquesta dedicada

a tots els que ja no hi són”.

I comença.

I arrenca amb la tornada

i al voltant es fa un silenci

que ara no et sabré explicar.

Però hem de callar, tio, hem de callar,

empassar-nos les paraules

i posar-nos a escoltar.

El vell agafa aire

i les venes se li inflen

i la cara ben vermella

com si s’hagués d’ofegar.

Però creu-me que a cantar d’aquella forma

no hi ha cap escola al món que te’n pugui ensenyar.

De tots els homes d’Escòcia, amb aquell vell vam anar a topar

i de sobte vam entendre què volia dir cantar.

Amics de les Arts (Grup musical)

L'estada a la Gran Bretanya

                              ...
A la Universitat, la meva agradabilíssima
feina d'explicar història i literatura
catalanes, em permet observar professors
i alumnes i veure la varietat, la unitat i
la independència que s'hi respira.
A cadascú se li concedeix un marge
de confiança i no se'l destorba;
se l'estimula.



(Fragment)


Joan Triadú, dins,

Agustí Pons. Joan Triadú, l'impuls obstinat, 1993

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats

destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els

hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.

És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba

tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los

autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.

Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs

del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens

als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al

seu món: la Immortalitat.

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Revisió

S'ha d'aprendre novament

cada cop que es comença o cada temporada,

revisar-ho com les llengües on vacil·lava

quan vaig deixar d'anar a escola o quan

vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O

com aprendre a flotar d'esquena, nedant

o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;

com el gust del vi de la primera comunió

(perquè cada comunió és la primera);

com ballar i aprendre a muntar a cavall

-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?

El sol és damunt les fulles altra vegada;

els ocells fan un brogit força especial;

i jo hi veig, milles i milles enllà,

fins amb els ulls closos.

Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.

Fleur Adcock, dins, 

Cares a la finestra.1993

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló

Retrobar els valors ètics

Aquests darrers deu anys són els millors, per a l'ensenyament,
que hi ha hagut a la Catalunya moderna. Mai un govern català
no havia tingut l'anomenada competència plena en ensenyament;
amb les limitacions que ja sabem, la principal de les quals deriva
del sistema de finançament; i mai tampoc no hi havia hagut el
grau d'escolarització que ha estat assolit en aquests anys per la
Generalitat, almenys quant a l'ensenyament obligatori; això s'ha
pogut fer, per descomptat, en col·laboració amb l'ensenyament
privat (i amb la contribució en llur esfera de corporacions locals
i d'entitats diverses).

...

El repte de l'ensenyament per al decenni que hem encetat i per
al nou mil·lenni és, doncs, en primer lloc, d'ordre moral, i
consisteix en la recuperació d'uns valors que no han passat
ni passaran mai, perquè són consubstancials a la condició humana.
A més, l'ensenyament no és una professió com qualsevol altra,
sinó que exigeix capacitat d'afecte, rectitud i una voluntat constant
de renovació.



Fragments


Joan Triadú. "Retrobar els valors ètics". Avui. Barcelona, 11 setembre, 1990

Imatges

Sec en un cafè davant el mar,

però s'esvaneix aquesta ciutat

i me n'apareix una altra:

allà on vam trobar-nos...

I se m'amunteguen les imatges.

Sant Joan Damascè té tres bells discursos
contra els iconoclastes
i sempre a favor de les imatges:
El que és un llibre pels qui saben llegir,
és una imatge pels qui no llegeixen.
Alló que les paraules ensenyen per l'oïda,
una imatge ho fa pels ulls. Les imatges
són el catecisme dels qui no llegeixen.

De tu l'únic que ara servo són imatges.

Les del goig. I tanco els ulls

per veure-les millor.

Els qui sabeu llegir

ja m'enteneu.

Manuel Forcano, dins, 

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII
Festival Internacional de Poesia de Barcelona

Goig de la paraula

Un discurs d'equilibri i mesura,

de decisiva i aclaridora estructura.

Saps transmetre entusiasme i

esperança que deixen un pòsit

de ferma, fresca i fina llum.

Dius certeses que poden sentir

infants abocats a la xarxa,

mares a la biblioteca,

i joves a l'aula d'informàtica,

en un món capgirat que batega,

convençut,

com l'univers d'un poema curt.

Teresa Grau Ros

Néixer

Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.

Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.

No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.

Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.

Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.

Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.

Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.

Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.



Kirmen Uribe. Bilbao-New York-Bilbao, 2011

Tr.: Pau Joan Hernàndez

Arbre d'hivern

Infant

Et vaig acaronar
com l'arbre que amanyaga l'aire llis,
amb les branques brodades de molsa i de paraules
que encara no sabies.
El vent s'havia fos entre les canyes
que cenyien el riu.

Et vaig ensenyar l'aigua

lliscant entre els joncars, les pedres enllustrades,
el mar forjant la llum. I tu em vas donar els ulls
perquè hi gravés els mots que t'han de protegir.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

El món on som

Mostra de refranys de com ha anat veient el món,
al llarg del temps, el poble català:

Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirà, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dona les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.



Selecció.


De: Refranys i frases fetes populars catalanes. 1994

Text: Jordi P. García Salines