A hores petites

                     No tremolis de fred. No tremolis de res.
                                                        Joan Vinyoli


Avesat al glapeig de les hores
tot se'm fa auster quan tu
m'apropes a l'antiga mar,
als densos itineraris del foc i del temps.

On aniré advers dins el boscatge?
Les hores petites assaonen.
Elles guarden moments perduts,
                                                    oblidats
a l'obaga de la vida i el somni.

Abriguem-nos i no deixem de mirar endins,
                                                                   al fons.

En cada u de nosaltres,
l'ombradiu vespre
germina com roca primigènia.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

Plujosa

Plujosa
regalima records
la tarda:
la nostra infància
d'infants d'orfenat
tots els mars
totes les llunes
el boll que crema
el foc inextingible.



Josefa Contijoch. Baix continu. 2014

Enllà del foc

                         Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor



Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.



           Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu
           Vernissa Viu, primavera de 2011




Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

La poesia

La poesia
plana sobre 
la vida fulgors d'altres mons
t'esclata als ulls també
estrelles
d'aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d'estendre les paraules l'hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t'encengui el poema.



Antònia Vicens

saps què s'amaga

saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

                            el roig

què xucla la blanca

flor, per créixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro

IV

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 1991

Pròleg de Jordi Sarsanedas.

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu

on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

El que sabem

Sabem que les estrelles ens miren,
que l'aigua ens fertilitza,
que la terra ens aguanta,
que som germans del llop i la cigonya,
que el mar no deixarà mai de llepar
la sorra de la platja,
que el foc és vida i és devastació,
que arbre i vent no es cansaran de batre's.

Sabem que sempre ho hem sabut
i mai no sabrem més que això.


Ramon Farrés, dins, Els marges. Núm. 85, 2008

Desig

Tinc fam dels teus ulls clars.

Tinc set del teu cos dolç,

de les teves mans belles

creadores d'amor.

És la nit de la terra.

Si besava els teus llavis

naixeria un gran foc.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)


Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.

No sé si imagino

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.



Joana Bel. No sé si imagino. 1999

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

El foc i el gel

Hi ha qui diu que el món s'acabarà en foc,
d'altres diuen que serà en gel.
Amb allò que he tastat del desig,
dono la raó als qui són partidaris del foc.
Però si tot hagués de perir dues vegades
crec que conec prou l'odi
per dir que per destruir
el gel també és perfecte
i que ja n'hi hauria prou.



Robert Frost. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990

Introducció, tria poètica i traducció a cura de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.

Mediterrània

...
I sé que és un retorn
a un goig antic i saborós
d'oli daurat
i de vi negre,
de blat segat i pa,
de formatge d'ovella
i de peix acabat de pescar,
d'aquests vents sense fi
que ens abracen
i estimben
contra el blau mur de llum
on la vida és de foc
i ens bevem lentament cada instant
perquè el dia no es mori
sense haver-nos-hi fos
amb plaer.

(Fragment)



Carles Duarte. Maríntim, 2009

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007