Nosaltres

Nosaltres tu les teves camarades en el mateix cor amenaçat
amb els nostres cossos els nostres morts els nostres desordres diversos.
Nosaltres en espirals planetàries per pensar niu d'esperança.
El pes real del nostre cor amenaçat ajustat a l'alta ressonància dels llibres.

———————————————————————

Nous toi tes camarades dans le même cœur menacé avec
nos corps nos morts nos désordres distincts. Nous en spirale
planétaires pour penser nid d'espérance. Le poids réel de notre
cœur menacé ajusté à la haute résonance des livres.

Denise Desautels. D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó : inventaris 2012-2016. 2022

Traducció i pròleg d'Antoni Clapés

Rodolins

—Llibre, amic fet de lletra i paper,
la teva companya sempre vull ser.

—Una metgessa per a la salut
és molt de recolzament i ajut.

—La mimosa ha florit,
la fredor ja ha finit.

Rodolins. 2010

Lola Casas 
Francesc Chiva
Pere Cabaret

Biblioteca, a l'hora de tancar

Els llums s'apaguen.
Se senten sols els versos
dintre dels llibres.

Se'n va la tarda.
El sol ens mira amb pena
entre dos núvols.

Aquesta vida:
un laberint efímer
de sol i pluja.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

el nostre viatge

el nostre viatge sempre incomplet
s'escriurà en un llibre amb fulls
d'esperança
les seves ratlles blaves ens recordaran
l'escola dels anys primers
la nostra recerca prosseguirà
perquè la grandària de l'esperit
no s'acaba mai

————————————————

unsere niemals abgeschlossene Reise
wird sich in ein Büchlein mit Seiten
aus Hoffnung eintragen
seine blauen Linien werden uns die
Schule der ersten Jahre ins Gedächtnis rufen
unsere Suche geht weiter
denn die Größe des Geistes
endet nie

Klaus Ebner. Blaus = Bläuen. 2015

Pròleg de Marta Pérez i Sierra

XVII Premi de Poesia Parc Taulí, 2014

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;

potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;

duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,

o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,

fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Podries. 2017

Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...

     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina

    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.

                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.

Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

Passa vent

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!

I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.

Clementina Arderiu. 1938

Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Sempre

així hauria de ser per sempre.
per sempre.
el llibre sobre els genolls,
el foc a la vora
i el matí d'hivern
que anuncia la pluja.

que petita la paraula,
entre dos matins
o dues absències.
així hauria de ser,
per sempre.

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.

I entre mi jo, és a dir, paraules,

formes indecises

que cerquen un eix que

els doni pes, un sentit capaç de contenir

la seva innocència

una veu una paraula a la qual agafar-se

abans d'esmicolar-se

contra tant de silenci.

Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;

si tens orelles prou íntimes

pots escoltar el seu cor

que batega sota la paraula de la teva existència,

entre el cap a tu i el més enllà de tu.

Tu ets allò que les teves paraules senten,

sents el teu cor les teves paraules el teu cor?

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

Els contes

Patufets i gegants,
prínceps i reis antics,
animals que enraonen
i volen ser-hi amics.

Viuen en les paraules
del qui conta rondalles
o a les pàgines belles
dels llibres de contalles.

Si n'escoltes els contes
i t'agrada llegir,
la màgia del seu món
amb tu voldrà venir.

p. 116

Miquel Desclot, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Os contos

Os ananos e xigantes
as princesas e mendigos,
mesmo os animais que falan
queren ser os seus amigos.

Todos viven nas palabras
dos contadores de contos
ou nas páxinas belidas
dos libros marabillosos.

E se escoitas os relatos
e ademais che gusta ler
a maxia de cada conto
estarà en ti tamén.

p. 117

Antonio García Teijeiro, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Ipuniak

Ipotx eta erraldoi
printzesa eta txiro,
abereak hisketan
haien lagun aldiro.

Hitzetan bizi dira
kontalariarekin

edo orri ederretan
liburu irekiekin.

Ipuinak atseginez
irakur bazenitza
haien magiarekin
jantziko zaizu hitza.

p.118

Juan Kruz Igerabide, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Los cuentos

Enanos y gigantes
princesas y mendigos,
animales que hablan
quieren ser sus amigos.

Viven en las palabras

del contador de cuentos
o en las páginas bellas
de los libros abiertos.

Si escuchas sus relatos
y te gusta leer
la magia de los cuentos
estarà en ti también.

p.115

Ana María Romero Yebra, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il. : Tesa González

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo

Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.

*En sard, 'pare'.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.

Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.

Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2010
 

Ni vinc del nord

Ni vinc del nord
ni vinc del sud,
perquè el meu meridià
recorre les pàgines
d'un llibre en blanc.
Recomença amb cada sol
i s'acaba en cada lluna.

Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pr.: Sam Abrams