La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana

tu qui madures dins l'ampla cuina

a ramells o garlandes penjada

on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres

el mas tardívol, petita i última,

mai no et manca un pagès qui te culla

pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes

als nins recordes qui, porta closa

fan remor, com al buc les abelles,

del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge

qui a la materna calor s'educa,

tu l'estimes, la casa tranquil·la

amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella

que és separada dels seus un dia

per quelcun qui després ha gustada

de son cor una mel ignorada.

Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.




Maria Antònia Salvà. Llepolies i joguines. 1946

Cambra de tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.



Gabriel Ferrater, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 1979

I a l'habitació

I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.




Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992

Desmai

L'arbre més dolç en cada primavera,
únic que besa el front del pensatiu,
el desmai de mil plomes, deixa caure
fines llàgrimes blanques en el riu.

Tot s'ha acabat, l'amor i les trescades.
Un núvol de rodones aflonjades
s'alça damunt del sot.
Quatre vespes, feixugues, s'arrosseguen
damunt la mel, ja tota minsa al pot.

Josep Carner. Arbres, 2004

D'ametlles tendres

D’ametlles tendres,
ginesta de tintorers
i fresquíssima mel.

Batre d’espigues,
nues feixes ratllades,
roges magranes.

Gotes maragda
de sol assadollades
pampallugues de vi.

Branques gebrades,
penjolls de fredolics,
fils de rosada.



Teresa Grau Ros

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005